Darrerament, a més, ha estat un dels instigadors de la investigació dels crims comesos en l’època franquista, intent de restitució de la memòria històrica que, segurament, ha empentat els organitzadors de l’homenatge a les víctimes del bombardeig de Xàtiva a convidar-lo a llegir el tradicional discurs davant l’Aixopluc. La part més discutible de la trajectòria de Garzón, tanmateix, ha fet que s’obrira la caixa dels trons pel protagonisme del jutge en l’acte.
Personalitats tan rellevants com l’escriptor Toni Cucarella o el cantautor Feliu Ventura ja han anunciat que no assistiran a l’homenatge tot i recordant la gens edificant participació de Garzón en una operació l’any 1992 contra suposats col·laboradors de Terra Lliure -una organització que havia anunciat la seua dissolució- que acabà amb desenes d’empresonats i amb casos de tortures per part de la Guàrdia Civil. Garzón signà les declaracions que denunciaven aquelles tortures, com va transcendir el passat mes d’octubre, però no obrí diligències per esclarir els fets. I en un exercici de desmemòria (o mentida) digué fa poc que les persones que declararen davant seu no denunciaren els maltractaments.
El que ha passat respon a un xoc d’imaginaris divergents dins de l’esquerra que duen a jutjar de manera diferent un mateix personatge. Potser per desconeixement, sense malícia, els organitzadors han optat per una figura mediàtica relacionada amb la memòria històrica. Però haurien d’haver advertit que Garzón no és precisament una figura de consens, com el jutge Ximo Bosch. I ara ens trobem davant un pastís de difícil digestió quan l’homenatge agafava més volada institucional. Un atzucac de tot punt evitable.
Publicat a l’edició comarcal del diari Levante-EMV (28-01-2017)
Els comentaris estan tancats.