Pau Riba fou un heterodox dintre de la Nova Cançó. Per influències (més anglosaxones que francòfones, més Dylan que Brassens, més psicodèlic que folk, tot i que també), per actitud artística i, fins i tot, per actitud vital, allunyada d’aquell incipient star system casolà i els seus incipients atacs de divisme. Un cos estrany. I la seua discografia en dona testimoni d’això. Aquell disc és el reflex d’aquella actitud artística lo-fi i deliberadament desastrada: fou gravat a Can Pep Carlos, una finca de Formentera, a l’aire lliure, amb un equip de gravació directa cinematogràfica, amb una instrumentació austera, canviant d’ubicació, sota una figuera o baix d’un pou, per extraure’n sonoritats diferents, sense filtrar el so de la natura ni els accidents sonors.
El gran Toti Soler, Martí Soler, Xavier Riba i Mario Pacheco assistiren el part musical (el terme no és innocent), aportant diferents guitarres, bongos, maraques, kalimba i fins i tot l’ukelele que ara, quatre dècades després, sembla un absolut tret de modernitat folkie. Amb molts pocs afegitons posteriors. El disc sona vetust i modern alhora. Antic i vigent. I rabiosament innovador si atenem l’època i el context. Bell i estrany.
Perquè Jo, la donya i el gripau no és únicament producte del hippisme de finals dels seixanta i principis dels setanta, de l’ambient illenc i els viatges planetaris amb LSD. És fruit de la circumstància personal de l’autor, qui havia estat poc abans pare d’una criatura (Pauet Riba, el gripau) en col·laboració necessària amb Mercè Pastor (la donya, qui apareix al llibre nua, en una imatge de torbadora bellesa, algú ho havia de dir). La parella havia escollit un entorn natural, no assistits per metges, per portar la criatura al món, en una actitud d’extrema radicalitat per a l’època, molt abans de fer-se discretament populars els mètodes naturals per donar a llum.
I ho deixarem així. Perquè a la reedició trobareu un text de Riba explicant el procés, l’artístic i el personal. I un DVD amb abundós material gràfic i sonor. I una lúcida carta de Pastor a Riba. I una caixa dissenyada per l’artista Miquel Barceló. I a dintre la psicodèlica (i bonica) portada original dibuixada pel músic. És cert, sí: un format físic que s’ha de comprar! Anatema! Però em sent legitimitat a recomanar que passeu per caixa sense cap tipus de remordiment i sense por a resultar anacrònic. Vosaltres decidiu…
Foto: El Temps
2 Comentaris
Ei, tant de temps després d'haver llegit aquesta entrada m'ha sorprès, avui que hi he tornat a passar per casualitat i he tornat a caure en la lectura, no haver deixat anar mai cap comentari dient que és l'article més xulo i emocionant que he llegit sobre la reedició del "Jo, la donya i el gripau". Quedi dit, doncs. Mercès.
Ei, moltes gràcies, eres molt amable: ara que ha passat temps fa més il·lusió el comentari.