Joan Fuster, Figura de temps (Universitat de Barcelona. 2012) és una recopilació revisada i ampliada de les conferències pronunciades en el simposi internacional que es va celebrar a la Facultat de Filologia de la UB el passat mes de maig. Aquest volum, molt ben editat per Antoni Martí i Teresa Rosell, és una aportació acadèmica i, com a tal, no està adreçada a la tasca de divulgació ni a un públic ampli, sinó a continuar movent el debat i la recerca sobre Fuster. Tot i això, un dels mèrits de moltes de les ponències és presentar els textos amb una textura literària que evita caure en la planura de tesi doctoral que tant detestava el mestre de Sueca. Malgrat el seu ADN, els articles són llegidors, en general, i alguns estan meravellosament escrits.
És clar, però, que al lector, acadèmic o no, no li interessen els exercicis d’estil, sinó trobar idees suggeridores sobre el mestre suecà. I amb més o menys potència en les aportacions, el balanç és força positiu. Després del pròleg, el llibre s’obri amb un magnífic article d’Antoni Furió en el qual desmunta la tesi que la proposta política de Fuster no té tradició anterior ni precedents. I nega la major sobre una hipotètica superació de les seues tesis per la força dels temps i els esdeveniments: “Cinquanta anys després de la seva publicació, Nosaltres els valencians continua sent un llibre fecund i ple de suggeriments”, afirma. Per la seua part, Jaume Pérez Muntaner desbudella de forma llegidora i interessant la figura del Fuster intel·lectual, la de l’home que identifica “l’escriptura amb la pròpia vida”, una significació “altament exemplar” per als intel·lectuals de la seua època i els que vingueren després.
En una línia semblant a la de Furió, Pau Viciano repassa el vessant cívic de l’assagista, tracta de desmuntar els tòpics de tercera via sobre Fuster i deixa caure l’engrescadora idea que no s’ha escrit encara el final de la història per rescatar la “utopia fusteriana”. Dominic Keown, mentrestant, rebat el concepte de Fuster com a anomalia intel·lectual, com una illa en mig de l’oceà, en connectar-lo d’una forma molt directa i convincent amb la figura de George Orwell. El volum continua amb un estudi de Neus Penalba sobre Les originalitats, que acaba contraposant el concepte d’originalitat fusterià a les tesis iberistes de Joan Maragall i el que considera el seu fracàs. Curiós.
Més en el terreny de l’erudició es mou el magnífic article de Salvador Company on parla de la lectura que fa Fuster d’Ausiàs March. El que sembla una aportació de crítica literària, on entre d’altres coses demostra la modernitat de Fuster, s’acaba convertint en un exercici d’enlluernadora projecció en el present d’aquests dos gegants de la cultura catalana al País Valencià. L’article conté un final sensacional on Company destrossa la patètica valoració crítica que Azorín fa de l’obra de March. Un article excel·lent, també en l’aspecte literari: “Els dos assaigs de Fuster que he comentat [sobre March], que més que una excepció dins de la seua obra en són un bon exemple, són pura paraula diferida, retard pur, i per això, alhora, pur present, una pregnància que, mentre llegim, ens fa atendre a la seua condició fèrtil de renaixement de la lletra en la lletra”.
També molt curiós és l’article d’Enric Sullà, tot i que l’objecte és partir de la figura de Fuster per fer una reflexió genèrica sobre la crítica literària, amb moltes reflexions que podem compartir però que semblen les més perifèriques al mestre de Sueca del volum. El darrer article, d’Antoni Martí, és el que conté el to més acadèmic i inaprehensible de tots. Especialista en literatura comparada i història de la crítica literària, Martí fa una panoràmica sobre Fuster, assaig i europeisme, riquíssima en referències, connexions i reflexions, que posa a prova la capacitat intel·lectual del lector. Una forma de marcar territori i elevar el debat que, ben mirat, no sembla reprotxable en una publicació d’aquestes característiques.
Els comentaris estan tancats.