A la intempèrie és, a la seua singular manera, un llibre desconcertant, que s’obri, després d’una invocació a Vicent Andrés Estellés, amb una composició titulada “(mirtazipina)”, la denominació d’un antidepressiu tancada entre parèntesis. I una cita de Roberto Bolaño: “Ni la lluvia, ni el llanto, ni tus pasos / que resuenan en el camino del acantilado importan”. Pòrtic a una prosa poètica que parla d’un vaixell devastat per una “galerna perfecta”. Restes d’un naufragi. “He esculpit, com he pogut, un atles que em pot ajudar a resseguir els camins escrits, aquells cossos estimats, les cicatrius mai no curades, els llibres perduts, aquella mirada oblidada i que encara bleix”.
Un atles que, abans de cartografiar la pròpia pell, traça “Set cartografies” de ciutats, del berlín de goebbles i jesse owens (així, amb minúscula), a la praga del riu que, en l’antiguitat, “no portava aigua, sinó sang”, o el sant petersburg d’una anna akhmàtova que destrueix manuscrits i una tenebra que “es menja milers d’ànimes”. Cartografia literària de la desolació, amb bagdad com a metàfora de la dissolució quasi absoluta. Versos preparatoris i enigmàtics dels quals penja la perplexitat del lector.
El següent estadi són els “Arxipièlags”, en el qual destaquen les imatges del desig, la cartografia de llengües, llavis i carícies pels cossos, barrejades amb inquietants invocacions a la les tenebres, el foc i els fantasmes. Un “mapamundi de la tristesa”. Una “erosió subtil”. Ambivalències tancades amb una escletxa per la qual deixa esmicolar-se un bri d’esperança: “(…) però, sols unes carícies, les teues, / minven els clevills de la mort”.
“Aigües subterrànies” adopta de nou les formes de la prosa poètica per continuar passejant pel fil finíssim de la fragilitat: “La tristesa igual que la neu cau sobre l’univers, cau sobre els vius i sobre els morts. Els difunts, sovint, esculpeixen, la nostra, insignificant existència”, escriu en “(la cala dels morts)”. “Sota la pell greixoneta del camperol o del borbó més altívol, calçallarga i galtagros, que balla sense preocupacions, la calavera, no tardarà a aparéixer”, rebla, més tard. Constatació que sura entre referències a l’alícia que travessa l’espill, menddelssohn, witman o zarathustra. A la mateixa necessitat de ser escriptor per “escriure’m”. O com dirà més tard, en l’enlluernador i colpidor tram final, “A la intempèrie”: “M’escric per poder reescriure’m”.
És en aquest final, amb tot, que el discurs s’embolcalla del sentit definitiu: la remembrança de qui ha estat fill, ara amb referents més iniciàtics, i la mirada cap endavant de qui és pare, amb uns versos granítics dirigits en segona persona a una filla i que reservarem per als lectors del llibre, per no pertorbar el fil narratiu. El mateix farem amb el “Darrer diagnòstic” que tanca el poema de manera brillant, en un doble sentit. L’apel·lació als llaços de sang i, com a cloenda, una poderosíssima imatge fruital que ens recorda que sols fruint del moment es poden suportar els rigors de la intempèrie i la nostra insuportable fragilitat. Quan fem brollar la nostra insubornable voluntat de supervivència.
Els comentaris estan tancats.