Tanqueu els ulls. Feu un salt a l’adolescència. O si sou joves, apel·leu als records d’alguna pel·lícula vintage. Imagineu una gramola, els aparells que emmagatzemaven discos i cançons que triàvem després de posar una moneda. Una d’especial, amb totes les cançons d’Òscar Briz. Onze discos enregistrats al seu nom. Des de l’any 2.000 fins ara, tot el que portem de segle XXI. Quasi una vida sencera des que el temps (de tornar a casa) va prendre el relleu als viatges iniciàtics en unes altres llengües. En contrades molt llunyanes.
Un centenar de cançons. Quantes realment bones, d’aquelles que remouen o ens arreglen el dia? Un número absurdament alt: recordeu que parlem d’Òscar Briz. Una producció construïda a còpia de talent i perseverança.
Poseu-vos mentalment enfront de la gramola. Teniu, per dir alguna cosa, díhuit monedes en la butxaca. I amb això heu de triar. Potser voldreu escoltar algunes de les velles cançons, les dels inicis, encara amb Els Cors d’Aram, quan engegàvem mil·lenni enmig de prediccions apocalíptiques no acomplides. O sí: dos gratacels tombats per uns avions eren senyals que venien temps (de nou) d’incertesa.
Posem per cas que voleu escoltar l’impagable relat negre de “28 forats”, una bossa nova jazzy, d’un Òscar que buscava nous llenguatges. Com els que va acabar trobant en discos com Identitat aliena i Quart creixent. Molt per triar: posem la juganera «Tirar a matar»? Aquella raresa cadenciosa amb detalls electrònics que era «La llamada»? La preciosa «Sortir gegants»? Difícil. Perquè també juga Asincronia, un àlbum important, en el qual el nostre artista refina la fórmula d’un pop càlid i proper, de flaires salobres. Cançons imprescindibles com «360º» i la imponent «AP7», per no oblidar fites com «Vides creuades» i «A trenc d’alba». El moneder va pesant menys.
I llavors arriba l’L’estiu, àlbum despullat, resplendent. El seu disc més folk, que encara ens deixa bocabadats amb la colpidora «Llavor voladora» o amb aquell xicotet miracle del menys és més, «Carolina dins d’un pou»: guitarra, veus i una melodia inoblidable. I què dir de «Jt»?: «La bona música és la font de la fraternitat», ens canta Òscar. Més raó que un sant.
Després d’això, va arribar la tornada als orígens, al pop-rock de guitarres. El disc es deia Youth. I va ser una altra pilotada per l’escaire: un clàssic modern com «El caminant», la infecciosa «No digues que no pot ser», la carismàtica «Desperta al dolor»… O la tremenda oda d’amor i odi al Cap i Casal de «València tensa». Seríeu capaços de deixar fora alguna d’aquestes cançons?
Quan arriba Entre llums i ombres ja són tres lustres de carrera en solitari. Un disc en què guanyen les llums: «Les màscares» és un tro. I «Florentina sunset» i «Ni puto cas» són noves dianes narratives de l’escriptor de cançons superdotat que és Òscar Briz. Estem a punt d’esgotar el nostre xicotet capital. Mala cosa.
Perquè cap al final de la segona dècada, ens regala El soroll del nostre pas. I en plena pandèmia, No caure és que m’agafes de les mans, un dels títols més bonics de la seua carrera. Un període de cançons superbes: «L’arrel», «En el cor de Babiló» (que prefigurava la següent fase psicodèlica), «Avui el meu cor no vol, «Enric, Empar i la mar», «T’imagine»…
Pop majúscul abans del seu darrer i gran disc, la reacció post-pandèmica i de canvis en l’esfera personal. Una nova mutació: Amor i psicodèlia en temps de virus. Un disc portentós: «Reinicie», «Jupiter & lo», «La llum es presenta si la crides», «1835 dies / Stereotype»…
Encara porteu els comptes? Millor no saber-ho.
Ara oblideu la nostra entranyable gramola. O penseu que ha adoptat una altra forma. Preneu seient. I deixeu que siga l’artista qui pose les monedes, que trie les cançons que el representen, les que construeixen millor el relat. Les que tocarà i cantarà amb grat. Impossible errar.
Relaxeu-vos. I gaudiu.
L’espectacle va a començar.
Epíleg potser innecesari
Un concert antològic és un viatge en el temps. Un caminar per la història que compartim amb l’artista que hi ha sobre l’escenari a través de les cançons, les càpsules amb músiques i lletres que un dia perforaren la membrana que guarda l’espai dels records importants, de la memòria musical, que és una part substancial i substanciosa de la memòria sentimental. Una actuació així és una celebració de la vigència d’un artista i de la identificació amb el seu públic. Que conté una certa tensió traduïda en l’espera expectant mentre es va desgranant el repertori. Un joc tibant i ple d’expectatives. Perquè totes les cançons no són el mateix per a cadascú. No signifiquen el mateix. Però hi ha moltes que tenen el poder de convocar-nos a molts i moltes.
És el misteri de la música.
Els comentaris estan tancats.