
Antonio Aliaga ha de fugir d’Espanya durant els primers anys de la postguerra. Les seves activitats antifranquistes a la clandestinitat l’obliguen a deixar dona i dues filles a Carcaixent i allistar-se a la Legió Estrangera, immersa en la guerra d’Indoxina. En la distància física i a ulls de la seva família Antonio es converteix en un personatge misteriós, esmunyedís i mític.
Xavier Aliaga, l’autor i narrador, no ha conegut el seu oncle Antonio, però immers en el paper de cronista s’endinsa en el passat familiar per treure a la llum la veritat, fins allà on pugui, desvetllar misèries i grandeses i construir una esplèndida novel·la sobre una vida alhora ordinària i excepcional.
XXVII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
ISBN: 978-84-15307-89-1
Format: 13,8 x 21,3 cm. Rústica amb solapes.
Pàgines: 224
Data de publicació: Setembre del 2017
El domini de la construcció
Si Aliaga ix troimfant de la prova (es permet un parell de recreacions novel·lesques per dir-li al lector: “També haguera pogut anar per ací, haguera estat més fàcil i fins i tot m’ho hagueres agraït”) és pel domini del ritme, la frase curta, la construcció neta. Fabulós
Emili Piera
Levante-EMV
Una hàbil segona persona que permet credibilitat
El llibre, escrit hàbilment en segona persona, desdobla l’autor en narrador i personatge, en descobridor i en part implicada, un fet que suposa un distanciament necessari amb el lector i que permet més neutralitat i credibilitat.
Núria Albesa
La Vanguardia
Una història valenta escrita amb el ritme precís
Una història valenta en la qual el lector acompanya al narrador en les seues troballes i lamentacions. Escrita amb el ritme precís, que es devora amb ansietat i preocupació per descobrir allò que es conta en la pàgina seguent.
Rafa Rodríguez
Verlanga
El relat autobiogràfic d’un escriptor de raça a la recerca de la veritat
El que podia haver estat el simple relat d’un heroi aventurer acaba sent la història d’una nissaga familiar lligada al ferrocarril, i sobretot és el relat autobiogràfic d’un escriptor de raça a la recerca de la veritat dels protagonistes de la seua novel·la. Un escriptor que dubta, que entropessa, que ens confessa amb sinceritat els seus errors, les seues mancances, les seues pors, el seu dolor, els seus amors, els seus petits èxits i fracassos.
Manel Alonso
Els papers de Can Perla
Diuen que la veritat és dolorosa i no sempre triomfa del tot
Malgrat els esforços, avançar no és fàcil. L’Antoine s’ha fet fonedís. Fa la sensació que la seva vida ha quedat coberta per una bona pàtina de misteri. La idea de l’autor és recuperar al seu desconegut tiet de l’oblit i, que en un tancar i obrir d’ulls, deixi de ser una persona anònima per sempre més. Agradarà a la seva família? Diuen que la veritat és dolorosa i no sempre triomfa del tot
Jordi Sanuy
Paranoia 68
Xavier Aliaga. Convertir la literatura del jo en literatura del tu
Les quatre vides de l’oncle Antoine enceta un espai de maduresa creativa i estilística de l’escriptor de Xàtiva, que encara ha de donar molts de textos amb la profunditat fràgil, la contundència tendra, la tristesa esmicolada amb què descriu el seu viatge cap a la veritat. Un llibre corprenedor que ens parla del nostre ahir i del nostre avui. Un llibre que estimarem mentre el llegim, i després de llegir-lo, perquè ell ens estima mentre ens parla.
Carles Rebassa
Núvol
l’oncle Antonio, entre la realitat verificable i la possible
Es tracta d’una novel·la que no sembla novel·la, ja que incorpora el voltant de l’autor i els avatars de l’escriptura d’una manera directa i plana, com ho faria un bon periodista en un reportatge. La prosa d’Aliaga és amena, amb frases curtes amerades d’oralitat. I fa servir una disposició digressiva que el porta a explicar qualsevol vivència del present o del passat amb gràcia i enfilant-la cap a la reflexió.
Enric Balaguer
A tall d'invocació
Èpica i derrotes en l’àlbum familiar
En unes pàgines centrals de Les quatre vides de l’oncle Antoine, Xavier Aliaga reconeix que no ha estat fàcil trobar l’estil —el volum de veu— i l’enfocament d’objectiu per tal d’abordar una narració en què se sent tan implicat, en què algunes preguntes a tios i cosins són ofensivament incòmodes, inquisitives. De fet, aquesta reflexió sobre el procés d’escriptura representa un dels millors episodis del llibre: el nerviosisme i la febricitat quan s’estira d’un fil i s’obtenen recompenses, les sospites que la realitat desmentirà el que s’ha transmés al llarg de dècades entre germans i fills, la decepció quan el revelat no reprodueix allò que l’autor, des de ben menut, havia imaginat
Alfred Mondria
Privilegis de l'intrús
La curiositat s’oposa a l’oblit
Una obra plena de matisos sobre la recuperació de l’oblit escrita amb un geni narratiu que s’alimenta, essencialment, de la curiositat. Les quatre vides de l’oncle Antoine és, sens dubte, un mosaic desfet. Hi ha peces que es podran ajuntar i d’altres que han desaparegut i que el narrador intentarà trobar. Així, doncs, el lector ajuntarà i omplirà buits a mesura que el narrador també ho faci.
Mònica Batet
Nuvol