LES RATLLES DE L’ESCRIPTURA (A PROPÒSIT DE L’OBRA DE RAQUEL RICART)

Les bones obres artístiques són molt més que la suma d’experiència, ofici i talent de l’artista. Responen a un estat d’ànim, a la manera de respondre amb l’escriptura a un moment concret de l’existència, a unes necessitats artístiques i vitals. Una gran obra literària és, a banda d’un moment anímic, una esquerpa fórmula matemàtica amb molts factors. De primeres, has de tindre una bona història, o una suma d’històries, que valga la pena contar. O una no-història, tant se val, si és potent, si ens du a algun indret ignot. Allò que diríem la substància. També és important la manera de contar, la modalitat que s’hi adiu a la narració, allò que li atorga consistència, la materialització, el què, el com i el qui del relat que vagareja en el cap del creador o nia en unes notes disperses i expectants. Digueu-li to, punt de vista, ordenació de la història, definició i evolució dels personatges… Tot suma, tot resta, tot és important. Com la nota desafinada que malbarata una sublim interpretació pianística.

Fet i fet, la senda de l’excel·lència és privilegi d’uns pocs. Per això s’han de ponderar i ressaltar novel·les com ara Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart (Bétera, 1962), un d’aquells estranys llibres escrits en estat de gràcia, en el moment just de maduresa literària i amb els elements idonis. Perquè aquesta novel·la que narra les històries –més que no la història- de quatre generacions d’una mateixa família, contades des del punt de vista de les dones, conté aquell rar i preat punt de cocció dels ingredients, un toc de mestria i saviesa literària i vital que la fa excel·lir.

Novel·les que reclamen un estat d’ànim concret, una força interior que empente les històries cap enfora, una necessitat d’expressió, una motivació. De la lectura es percep una voluntat necessària de contar alguna cosa que hi havia molt a dintre. Tal vegada, com explicava Ricart en una entrevista, la necessitat d’homenatjar les dones de la seua família. O de vindicar les dots de contista de sa mare. Sobre aquella base, l’autora construeix “un món”, que diria Francesc Calafat, un microcosmos familiar amb els seus propis codis, amb les seues petites històries -algunes amb una gènesi real, unes altres pura fabulació- on hi ha l’amor, el desamor, les misèries i les alegries, secrets de família tortuosos i moments d’humil plenitud. Fils anecdòtics i trames ben poderoses, que configuren l’estimulant resultat final, amb un to general que és capaç d’alternar el lirisme i l’emotivitat amb la cruesa, els episodis més candorosos amb els fets més esgarrifosos.

L’escriptor o escriptora pot tindre un bon material entre les mans, però ha de saber gestionar-lo. Apunts de bones novel·les queden en no-res per falta de perícia, per no construir el relat amb els taulells adequats. Ricart va trobar la manera de contar aquell mosaic amb un(a) narrador(a) omniscient que és capaç de sortejar els riscos de la monotonia i ens va conduint per la vida dels personatges a través de salts avant i enrere, amb una elogiable capacitat per encaixar les peces i administrar la informació. Trobar la manera de contar, saber com serà l’edifici en què habitaran les paraules, el moment en què tot s’ajusta a un pla, requereix “una mica de màgia”, em confessava Ricart en una entrevista. La novel·la, de fet, traspua això, porcions màgiques, un ambient especial, un clima determinat. En això té molt a veure la seua prosa, una escriptura harmoniosa, càlida i propera, deliberativa i concreta alhora, amb un marcat sentit del ritme (l’autora desvelava, com un dels trucs d’aquella màgia, el fet de llegir en veu alta el que escrivia per trobar la cadència i la sonoritat) i un admirable maneig de les paraules, de les seues possibilitats lèxiques i eufòniques. Aquesta perfecció en el traç és l’element definitiu que ens convenç d’estar davant d’una obra de rang superior en el context de la producció literària en català, al País Valencià i més enllà.

L’obra prèvia de Ricart és apreciable: havia escrit, entre d’altres coses, un text dramàtic, Ferrabràs (1990), dut a escena per Bambalina Titelles, la novel·la negra Un mort al sindicat (1999) i un parell de novel·les juvenils, Van ploure estrelles (2001) i El quadern d’Àngela (2010), Premi Vila de Paterna i Premi Samaruc. Amb tot, si se m’accepta el símil, Les ratlles de la vida es presentà al ball sense anunciar-s’hi, com la dama d’insòlita bellesa i vestit enlluernador que baixa les escales del saló eclipsant la resta de convidats i convidades a la festa. La incògnita i l’interés per a nosaltres, com a lectors, rau en saber per on dirigirà l’autora els seus passos literaris. L’any passat publicà una bona novel·la juvenil, En les mars perdudes (Bromera, 2012), Premi Bancaixa, que conté alguns homenatges a les lectures de la infantesa i aquella prosa tan engreixada i agradable que Ricart fa bé de no regatejar als seus lectors més joves.

Esperem que, mentre continua conreant amb ofici i saviesa la literatura juvenil, les ratlles vitals i literàries de Raquel Ricart la porten algun dia a obsequiar-nos amb un nou volum de majúscula literatura.

Raquel Ricart
Les ratlles de la vida
Edicions 3i4, València, 2010
273 pàgs.

Premi Andròmina dels Octubre. Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

(Publicat al número 65 de Caràcters, a les pàgines centrals dedicades a l’obra de l’escriptora)