‘L’INFORME DE BRODECK’, DE PHILIPPE CLAUDEL

Arribe a L’informe de Brodeck (La Magrana, 2008), del francés Philippe Claudel, Premi Goncourt des Lycéens 2007, una mica per atzar, com a part d’un programa de lectures diverses per desempallegar-me de la meua nova novel·la i el seu univers contemporani i trobar camins i idees per a la següent, encara en procés embrionari. En aquest cas concret, el llibre és una impagable suggerència externa d’algú amb un criteri literari molt sòlid. Potser no em servirà d’inspiració. És el mateix: forma part ja de les lectures que m’és fan fet el pes dels darrers temps.

La novel·la s’ubica després de la Segona Guerra Mundial, en algun lloc que no es concreta de parla alemanya però fora de les fronteres d’Alemanya (Polònia, Àustria, Eslovènia?), un poble menut perdut en les muntanyes. Allí arriba de menut el protagonista, Brodeck, i fa la seua vida fins que, ja de jove, s’absentarà un temps per fer els seus estudis a la ciutat. A la tornada, durant l’ocupació nazi, Brodeck (suposadament per ser jueu) és arrestat i portat a un camp de concentració, on sobreviu fent literalment de gos per als alemanys. En tornar de nou al poble, Brodeck es veurà involucrat en l’intent de justificar a través d’un informe un tèrbol assassinat col·lectiu a un enigmàtic visitant que arriba a la població per fer una llarga estada. Potser caldria aclarir, sense aprofundir més en l’argument, que aquest és l’eix de la narració, el temps present, del qual Brodeck farà salts temporals per explicar la seua vida.

D’alguna forma, Claudel fa el viatge a la inversa de Michael Haneke i la seua magistral La cinta blanca (2009), una pel·lícula que tracta de mostrar subtilment els antecedents socials en un entorn rural del nazisme. En el cas que ens ocupa, ja ha passat la guerra, però la petja en les ments i les ànimes dels habitants és d’una profunditat devastadora. L’enfocament de l’autor, la forma d’apropar-se a la degradació humana és colpidor i incisiu. I el seu bisturí precís. Una insània inquietant, de vegades capaç de despertar el calfred, recorre el llibre. Alguns dies després d’acabar-lo, d’encetar unes altres lectures, L’informe de Brodeck continua colpejant-me el cap amb una barra de ferro. I poques vegades com ara havia tingut la necessitat de tornar sobre ella o llegir alguna altra cosa de l’autor.

Perquè més enllà del que conta, la novel·la impacta per la forma de la narració, per una prosa d’aparença senzilla, com deixada caure sense esforç (amb això trobe que també té a veure l’excel·lent tasca de traducció de Lourdes Biggorra). És una impressió òptica, tanmateix. No hi ha cap línia de rebuig, cap fragment que no siga profundament intencional, que no continga autèntica dinamita. No podia acabar aquesta referència sense incloure-hi algun fragment. Decidir-me per algun en concret ha estat una tasca feixuga, però us deixe amb una reflexió de Brodeck sobre la seua estança al camp d’extermini:

” (…) Ens havíem convertit en ombres semblants les unes a les altres. Ens podien confondre, podien eliminar-ne a uns quants cada dia, perquè se’n podien afegir uns altres immediatament, sense que es notés. Les mateixes siluetes i els mateixos rostres ossuts ocupaven sempre el camp. Ja no érem nosaltres mateixos. No ens pertanyíem. Ja no érem homes. Només érem una espècie”.