Lloc imprevisible. Segons el dia, els habituals, aquells que fitxàvem sempre, podíem passar la nit en família, compartint conversa amb Óscar (l’únic no docent i amb experiència prèvia en el negoci) Carmen, Roge, Neus, Gemma, Eduardo i la resta de promotors, que feien torns de barra. Quatre o cinc gats. O la casa plena. Moltes vegades, ben entrada la matinada, acudien onades que venien de tancar uns altres bars i pubs. O se sumava gent de pas, que no havia estat mai i que, després de la segona copa, s’integra com si sempre haguera estat allí. Llavors, la festa podia ser èpica, germen de tantes anècdotes etíliques que no caben ací, d’espontànies performances, com aquell dia que a algú li va donar per… Millor no ho contem.
Lloc de música en directe (per allà passà un aleshores desconegut Òscar Briz, l’estupenda Major Blues o els pioners Los Lentejas), de mítiques festes amb el mojito com a excusa, de coneixences, de primers besos que segellaven futurs, de cortesies no correspostes, d’amistats perdurables, d’intercanvis… És increïble el que pot suscitar una vella cançó. “Gallina de piel”, que diria Johan. Una ronda figurada que va pels meus amics. I per una moreneta molt guapa que vingué per quedar-se.(Publicat a l’edició comarcal de Levante-EMV, 29-05-2012)
0 comentaris
Aquell lloc va ser lo mes paregut a un xiringuito de platja barrejat amb la millor barra de Cheers que he conegut per ací.
Si haguera de pagar hipoteca pels bons moments viscuts allí ja m'haurien embargat els records.
Mala quota de bons moments !!!
Sí, sí!! Que gran definició, Culdesac!! La veritat que l'espai se'm quedava curt, però no deguem ser els únics perquè abans de passar l'article a la xarxa ja me l'estava comentant gent de Xàtiva (disculpeu els forasters, però aquesta entrada és d'aquelles de consum local).
No hi havia espai per contar-ho tot.
Cómo cambian los tiempo Venancio,¿qué te parece?… qins records i tots bons, almenys per a mi, en eixe cau…totalment d'acord amb tu amb això de que podies estar en familia amb 4 gats un divendres i d cop i volta omplir-se el garito q ni en Fira…enhorabona per la morena…hehehehehe 😉
Gràcies, veig que els antics usuaris del garito aneu descarant-se. Entre Facebook, Twitter i el blog ja quasi puc passar llista.
Entre todos me habéis hecho llorar. Qué recuerdos, qué diversión, qué felicidad, qué amores…
Ya te digo… M'alegra veure't per ací, Mariñe, una besadeta molt gran.