Malalts

El seu nom era Norberto. Era un malalt. Però tenia el tipus de malaltia que la societat amaga sota les catifes, sovint confosa amb altres patologies paral·leles que tenen a veure amb addiccions i esclats violents. Un infern per a unes famílies indefenses i sense recursos per gestionar la desfeta.

A Norberto, qui va començar a tenir problemes fa més de dues dècades, el sistema li va fallar: el seguiment i l’atenció requerits, el necessari internament en una institució amb professionals que pogueren tractar-lo, no es van fer efectius. Es va intentar suïcidar en diverses ocasions. Fins que un dia d’agost ens va deixar. Una altra pandèmia: l’any passat, quasi 4.000 persones es van llevar la vida, una xifra de rècord fruit d’aquesta era de trasbalsament i augment de les desigualtats.

Coneixem la història gràcies a Carmina, una mare valenta i generosa que ha trobat suport i comprensió en l’Associació Valenciana de Transtorns de la Personalitat (Asvatp). De vegades les frases tòpiques són útils: a Carmina res no li va a tornar ja el seu fill, però fer que la mort d’aquest jove xativí, servisca per alguna cosa. L’administració competent es defensa al·legant que aquest tipus d’atenció té llargues llistes d’espera. I per ací plora la criatura.

Aquests dies l’Ajuntament de Xàtiva anunciava la posada en marxa d’un servei d’acompanyament a les persones amb malalties mentals greus. Tota pedra fa paret, però el problema és sistèmic, no hi ha recursos suficients per afrontar el repte de de la salut mental. Falten serveis de psicologia i psiquiatres en el sistema públic. I l’atenció privada és caríssima, prohibitiva. Els mals de l’ànima són els parents pobres i incòmodes d’un sistema públic que no pot arribar a cobrir totes les necessitats d’aquestes noves societats complexes, atribulades i estressades.

No és per traure la part de responsabilitat de qui governa, però quan escolteu grandiloqüents discursos sobre baixades d’impostos, sobretot a rendes “mitjanes” que són en realitat altes, penseu que els pronuncien persones a qui el deteriorament de la xarxa pública els és absolutament igual. Perquè poden afrontar qualsevol problema, educatiu o sanitari, a colp de visa or. I els milers de Norbertos i les seues famílies -tothom en coneixem casos- ja s’ho faran. La desigualtat, pensen, no són el seu problema. Va com va.

Fotografia: Norberto en una imatge facilitada per la família a Levante-EMV

(Publicat al diari Levante-EMV, 12-02-2021)