Passat divendres dia 22, un Gran Teatre de Xàtiva ple de gom a gom homenatjava un dels seus ciutadans més il·lustres, Manolo Miralles, un músic que és història imprescindible del País Valencià i que ens va deixar sobtadament juliol passat. Cofundador d’Al Tall, músic versàtil i rigorós, que va transmetre fins el final la seua saviesa en una formació amb músics d’unes altres generacions com Musicants, president del Col·lectiu Ovidi Montollor (COM) de músics en valencià durant quasi dues dècades, Miralles ha estat una biga mestra de la nostra cultura. I va tindre un homenatge a l’altura del llegat que es perllongarà amb la futura declaració com a fill predilecte.
Un acte emotiu, sentit, perquè havia de ser-ho. Amb el punt de tristor de la pèrdua inesperada, una incomprensió que els seus antics companys d’Al Tall, Vicent Torrent i Miquel Gil, expressaren en l’escenari. Veure els seus instruments i aparells musicals en un racó, col·locats amb una commovedora estima en una tauleta, provocava incredulitat. Tota aquella emoció havia de ser-hi. Però també hi hagué un necessari punt de celebració, quasi de festa, perquè Manolo Miralles (Xàtiva, 1952 – València, 2023) ens va deixar orfes, involuntàriament, de la seua imponent presència. Alhora, però, ens va regalar un llegat d’un valor absolutament incalculable. En algunes cultures, el comiat també té un sentit de festa, de valoració en comunitat del que era i significava la persona traspassada. Va ser una mica això.
Els comentaris estan tancats.