Una broma privada: el record que tinc d’aquells anys s’ajusta més a l’himne oficial, al gaudi i la sensació de goig i plenitud, puntualment esquitxada per revessos que també formen part de l’aprenentatge.
En condicions normals, la joventut és això. Però els nostres joves estan vivint una joventut en suspens, condicionada. La pandèmia els ha introduït en una olla a pressió, sobretot durant l’etapa del confinament. Un vapor que calia alliberar per evitar l’esclat. Més encara amb la desescalada, l’arribada de l’estiu i l’inici del nou curs. Tothom ha vist reunions de joves i adolescents amb les mascaretes baixades o en el braç, restes de botellots i evidències de pràctiques explosives com la cèlebre festa eivissenca d’una residència d’estudiants. Hem apuntat i disparat al comportament de la joventut i a l’oci nocturn, incompatible amb la seguretat virològica.
Mirat amb perspectiva, els adults no podem donar lliçons. També necessitàvem alliberar la pressió, però la nostra mobilitat, celebració de trobades i sociabilitat no ha estat molt distant del que hem vist en els joves. No hem estat exemple absolutament de res. I els grans no tenim la coartada de la joventut que se’ns escapa entre els dits, col·lectivament hem passat de la responsabilitat i la maduresa del tancament a una altra cosa. Hem baixat els braços.
El resultat serà un hivern duríssim, que començarem amb un toc de queda. l’últim intent a la desesperada de no fer un confinament total letal per a l’economia. Un nou càstig per a una joventut feta per habitar la nit, per viure i experimentar. Una joventut temporalment marcada per un virus que no sabrem quan marxarà, que a la gent gran la fa emmalaltir i morir, però als joves els arrabassa el present, fa una pilota amb la seua vida. I els hipoteca el futur.
Me miserum. Com d’irònica i trista em sembla ara aquella broma.
Publicat al diari Levante-EMV, 24-10-2020)
Els comentaris estan tancats.