XVIII
Quan estàs fent una investigació i arribes a un atzucac, t’aferres a un clau ardent amb les dents, si cal. Els imperis s’enfonsen perquè comencen a podrir-se els fonaments de les seues clavegueres. I ja teníem un primer beneficiari de la teua mort i de la informació explosiva que, segons sembla, obrava en el teu poder. Oportunisme? Casualitat? La meua faena consisteix a pensar malament: l’empresa del nostre amic era una consultora potent, amb clients molt ramificats: algunes de les empreses vinculades al finançament irregular del partit havien contractat els seus serveis, cert, però eren una part simbòlica de la seua cartera de negoci, on també figuraven les principals patronals, la cambra de comerç o la fira de València. El nostre amic seria un polític latent, de tercera filera, però disposava d’informació de primera mà, de molta qualitat, amb molts contactes al si de les empreses. I alguns informadors a dintre del partit, si hem de concloure que l’operació de creació de la plataforma venia de lluny. Tot això que t’estava explicant ho teníem a les dades del registre mercantil. Però necessitàvem saber més coses. Quan li demanàrem a la jutgessa que ens autoritzara la investigació dels moviments de diners i, de pas, algunes escoltes telefòniques, ens va mirar al comissari i a mi com si haguérem anat al seu despatx vestits de falleres. Ens digué que ni en el millor dels nostres somnis, que no hi havia indicis suficients per encetar una investigació criminal i, menys encara, per intervenir línies telefòniques. Ens va esbroncar i ens va exigir algun avanç «seriós i sòlid» en la investigació del nostre negociat, que era el teu assassinat. Mala pècora. Ni tan sols no li va impressionar la possibilitat que Albors poguera ser, d’alguna manera, la font o el proveïdor de la teua informació. Tenia sentit. Però havíem de demostrar la vostra relació, si és que existia. En acabant, la jutgessa ens va dir, lacònicament, que podíem fer algunes indagacions sobre Albors i la seua empresa de forma discreta i sempre que no li generara cap problema. Si s’assabentava la premsa que estàvem fent-ho, ens tallaria les ales. Va dir «ales», però em va fer tot l’efecte que, mentre pronunciava aquella paraula de suggerència innòcua, ens va mirar de gairó l’entrecuix.
XIX
El mateix matí que la nostra gent ficava els nassos en l’empresa del tal Albors, a través d’una pardaleta amb predisposició a piular que s’estava follant un dels nostres agents, València és, ai!, un puto mocadoret, vaig pensar que potser Irene podia ajudar-nos a connectar-te amb Albors. Si més no, havia de conèixer-lo a través del seu treball en la cambra de comerç.
La ment és un dispositiu curiós: havia polsat els tres primers números del telèfon d’Irene per concertar-hi una cita de reconciliació i intercanvi d’informació en un àmbit més neutre, com ara la comissaria o el seu despatx de la cambra. No vaig fer la telefonada. Mentre marcava, els pensaments em portaren a empentes a ta casa, a la nit en què Irene em va fer fora. I d’allí, a la «conversa» amb la teua filla Ainoa. M’incomodava punxar a una criatura, però potser la teua filla ens podia contar alguna cosa que Irene callava. Em vaig sentir un malparit, però la vida funciona així, jo no he inventat gran cosa. La vaig trobar en el seu col·legi, el caríssim i selectíssim centre educatiu bilingüe, castellà i anglès, of course, de la perifèria. En arribar, em preguntava com, a partir d’ara, podria continuar pagant Irene tot això amb un únic sou.
La directora va donar pel sac tot el que va poder: que no li semblava adequat que parlara amb la xiqueta, que ja havia patit prou, que darrerament tenia un comportament molt estrany, que no calia exposar-la a més estrès, que no tenia autorització de la mare… Em tingué així deu minuts. Li vaig argumentar que aniria amb molt de compte amb la xiqueta. I que si no havia volgut parlar amb ella davant de la mare seria per alguna raó. Es va retirar amb un gest barreja de menyspreu i contrarietat. Poc després, Ainhoa, tota uniformada, els seus deliciosos cabells rossos recollits en una cua, era en el seu despatx i la directora tancava la porta amb la mateixa cara de pomes agres del principi. En veure’m allà, la nena va posar els ulls com a rodes de camió. Però, d’alguna forma, crec que connectàrem. Ainhoa, a més d’un nina preciosa, és una xiqueta llesta: em preguntà, per trencar el gel, si encara estava enfadat per haver-me dit negre. Li vaig contestar, amb la major cordialitat i naturalitat de què vaig ser capaç, que no. I després em va preguntar si estava allí perquè, darrerament, s’estava portant malament en el col·legi. «No, és clar que no.» Ainhoa que respira. «El que vull és que em contes per què el teu papà era dolent. Li pegava a la mamà?» «No.» «I al teu germanet i a tu?» «No.» «I per què la teua mamà estava enfadada?» «És un secret. Mamà m’ha dit que no li ho diga a ningú.» «Ja, però jo sóc un policia bo. També hi ha policies negres que som bons.» Ainhoa somriu un poc, de forma nerviosa. Les seues cametes s’acceleren i colpegen la taula de forma asincrònica, desordenada. «Si t’ho conte, a mamà no li passarà res, veritat?» «No, perquè havíem quedat que qui feia coses dolentes era papà, no?» «Sí. Mamà diu que Déu el va castigar.» «Per què tenia nòvies?» Ainhoa que dubta, mira el sostre, assimila la pregunta. «No, no sé, per això també… crec.» Em sent incòmode, pense que m’he precipitat. Anys d’interrogatoris, de parlar amb gent, no et preparen per enfrontar-te amb una criatura traumatitzada. Tinc la temptació de deixar-ho córrer, faig per concloure que no hi ha molt que arrossegar. Però no hem arribat ací per no res. «Si m’ho dius, Ainhoa, continuarà sent un secret.» «I si no t’ho conte, em tancaràs?» «No. Serà una cosa entre tu i jo. Per cert, no t’ho havia dit, però tu també eres molt guapa.» La nena que em mira amb condescendència i obre els llavis per dibuixar una mitja ganyota satisfeta. «Més guapa que la mamà?» «Sí, molt més guapa que la teua mamà.» «Això mateix és el que deia papà… que jo era més guapa que mamà, la més bonica del món i per això em donava tants besos per les nits…» «El teu papà entrava per les nits en la teua habitació?» «Sí, de vegades.» «I mamà ho sabia?» «No. Al principi, no…»
Puto malalt. T’estalviaré aquesta part de la història que, dissortadament, coneixes massa bé. M’inspires la mateixa llàstima que el pixum d’una rata.
(Continuarà)
Els comentaris estan tancats.