Des del dia de hui i al llarg de l’estiu, anirem publicant per capítols el relat ‘Només volia que ho saberes’, publicat en l’antologia Crims.Cat Nous sospitosos del gènere negre als Països Catalans (Editorial Alrevés, 2012), al costat d’un grapat de bons autors del gènere. La nostra aportació és un relat llarg protagonitzat per l’inspector Feliu Oyono, el protagonista d’Els Neons de Sodoma (3i4, 2008). I aquests primers fragments trobe que serveixen molt bé d’introducció. Sense més preàmbuls.
Només volia que ho saberes
I
Bon dia, ja em sabràs disculpar el sarcasme. Sóc l’inspector Feliu Oyono, d’homicidis. I tu no em coneixes. Tot siga que no m’hages vist en alguna entrevista d’aquelles que em van fer quan em vaig incorporar a la policia. O qual el cas del puto sant desaparegut. Ja saps com són els periodistes: Oh!, un policia negre! Com pixar tombat, ens ha fotut! Però no he vingut ací a parlar de mi. No ens coneixem personalment perquè quan ens presentaren no estaves en condicions de saludar. T’havien allotjat una bala silenciada enmig de les celles: un treball collonut, molt professional, molt discret. Un cas gens fàcil de resoldre, però no vull avançar esdeveniments. M’agradaria contar-te la història tal i com jo la vaig conèixer, sense dreceres. Per no perdre el fil.II
Sembla que no patires. Potser ni t’adonares que aquell paio havia entrat en l’habitació. El tenies de cara, t’havies incorporat un poc, segurament per no perdre’t detall, però estaves tan concentrat en la mamada de divisió d’honor que t’estaven fent que no ho veires vindre. Quan et vam trobar tenies els ulls clucs i el cos ert, la boca torçuda i una ganyota estranya de plaer reconcentrat, com si el temps s’haguera congelat en la fracció de temps més grotesca. No quedaves bé en la foto. Ben mirat, però, una manera excel·lent de morir la teua. Això sí, als quaranta-dos anys, quina putada, no és el millor moment; però la forma de deixar aquest món… No en pots tindre queixa. I no passes pena pel pendó de la teua amigueta: el teu assassí li perdonà la vida. La puteta romanesa tremolava com si l’hagueren acabat d’electrocutar. Ganyia com un gosset i sanglotava. No li enteníem una merda. Tampoc no ens servia de res perquè en el moment de la descàrrega la tenies amorrada, de cul a l’assassí. Degué sentir el tret amortit pel silenciador, la teua sang calenta brollant del forat del clatell regalimant pels llençols color rosa pàl·lid fins arribar-li als genolls. Quan reaccionà incorporant-se i regirà el cos, l’executor ja no hi era.
(Continuarà)
0 comentari
El millor Aliaga, no us el perdeu!