V
Fernanda et va definir com un client recent però constant. Del teu partit en tenia uns quants, després que l’ajuntament clausurés el prostíbul de luxe de referència a la ciutat i de la posterior migració venèria. Allò de la clausura va provocar un considerable rebombori: l’ama va denunciar que els teus l’extorsionaven després que apareguera al youtube un vídeo amb un poca-solta del partit oferint-se a la filla de la madame com a mediador per solucionar un problema de llicències amb el regidor de torn. Sembla que volia tirar-se-la. Una història molt divertida. Els mitjans es rebolcaren discretament pel fang, més aviat en contra de la meuca i per protegir l’honor del polític. I la madame va amenaçar de fer pública la llista de personalitats, moltes del teu partit, que passaven pel seu establiment. Però no va arribar la sang al riu. No, és clar. Aquestes coses mai no transcendeixen a València, tu ho saps millor que no pas jo. Vicis privats. I tu en tenies uns quants, eh? Però és tan divertit de veure-us marxar de vesprada en manifestació, de la maneta de bisbes, arquebisbes i mongetes, i omplir els prostíbuls a la caiguda del sol. Contava Fernanda que al seu club, m’agrada molt aquest eufemisme, hi anàveu divendres o dijous, després d’una duríssima setmana de conspirar, manipular i enganyar. Ha de ser dur, això. Whisky d’importació, un o dos, unes rialletes, unes ratlletes, i a l’habitació. Tu, sempre amb la mateixa. I t’alabe el gust: quan la vaig veure restaurada i recuperada, als seus divuit anyets, em va semblar un bombonet. Moltes dones són un caramelet a eixa edat. Però tu, a en aquesta li has fotut l’ensurt de sa vida.
VI
T’he de dir que quan la desgraciada es va adonar que li la estava mamant a un cadàver va fer uns crits que van fer fugir els teus companys com si els perseguira un dòberman rabiós. A alguns no els donaria temps ni de guardar el pardalet en la gàbia. Quin coratge. Quina serenitat. Res que no sàpigues. Amb l’ajut de Fernanda, que ja intuïa que el seu local estava sentenciat, no ens va costar molt d’identificar-los. Els teus amigatxos suplicaven que per favor, per favor, per favor, les seues famílies no s’assabentaren que ells eren allí. Un secretari autonòmic, un parell d’assessors com tu, algun càrrec mitjà del partit… Fou meravellós. La Generalitat pressionà des del primer minut, tiraven terra a sobre amb nerviosisme, com un gatet que oculta el seu cagalló amb les patetes.
Supose que t’interessarà saber qui va ser el teu assassí. O, per ser més exactes, el teu executor. Doncs no ho sabem. En acabar d’arreplegar testimonis poguérem concloure que era una persona de mitjana edat. Un paio de complexió forta, però sense excessos. Ben vestit. Amb barba i bigotis, segurament postissos. Entrà, s’assegué en la barra i demanà una cervesa. Intercanvià algunes paraules amb la xica que despatxava. Les justes. A ella li va semblar que tenia un accent estranger, però no va poder concretar molt més. Una espanyola, de les poques treballadores del país que hi havia en aquell moment al club: no tenia ni puta idea d’idiomes. El paio aquell no es va fer amb cap de les xiques. Volia passar desapercebut, però a ningú no li va estranyar: de vegades arriben clients indecisos, que no saben si volen follar o no, que fan una ullada i després pleguen armes perquè no s’atreveixen o es caguen en els pantalons o tenen un atac de mala consciència. Hi haurà de tot. Al bon sant: el teu assassí aconseguí passar desapercebut. Et va vigilar, de cua d’ull. I quan desaparegueres cercant una mica d’intimitat amb la romanesa et va seguir. Un poc refilldeputa, perquè va deixar que et despullares i que la xica començara la faena. Després, pum! Un sol tret, exacte com una balança de precisió. I abandonà el recinte sense perdre els nervis. No era res personal contra tu.
(Continuarà)
Els comentaris estan tancats.