X
Potser estic saltant massa d’una cosa a una altra. T’he dit adés que no teníem absolutament res per on atacar i és la punyetera veritat. Malgrat haver guanyat les eleccions, una altra vegada per majoria absoluta, el teu partit no travessava per un bon moment. Arribava l’hora de seure el president en la banqueta dels acusats, per suborn, la bufa de la gamba, però també romanien pendents les causes per finançament il·legal. En el cas que saberes alguna cosa, no hi havia indicis que traficares amb informació o que filtrares alguna cosa. No hi havia res. I en tot cas, semblava estrany que algú en la cúpula s’haguera pres la molèstia de liquidar-te per això. No quadrava. A més a més, les cares de desconcert dels membres del Consell cada volta que donaven una roda de premsa i els periodistes preguntaven pel cas New Lucifer semblaven d’al·lucinació sincera, com si estigueren aterrant d’un mal viatge químic. I contra Irene tampoc no hi havia indicis. D’acord, sí, li posaves les banyes, però a la seua primera declaració deia que no en sabia res, que havia estat una sorpresa molt desagradosa, que no s’ho podia creure, que havies estat un bon pare i que no t’imaginava en algun embolic tan gran que t’haguera conduït a això… A més a més, tots els moviments de diners dels vostres comptes estaven justificats i si guardava una reserva de diners b en el matalàs suficients per contractar un professional, un dels bons, era indemostrable. Un mes després de la teua mort, el cas anà perdent força als mitjans i a mi m’encarregaren el cas de l’assassinat d’un indigent. És curiós, però ningú no reclamà el seu cos. El teu, mentrestant, anava caient en l’oblit. Disculpa el paral·lelisme: avui m’he llevat un poc cabró. El teu cas s’esmunyia de les nostres mans com una anguila de l’Albufera.
Fins que esclatà la bomba.
XI
Bones notícies: ara arriba la part de la història on et converteixes, de cop i volta, en el meu heroi. Tot va començar quan Irene telefonà a la brigada. Remenant les coses que encara tenies a casa dels teus pares, ta mare havia trobat un maletí massa nou i bonic per contenir els teus vells apunts d’història del periodisme. Allà no havíem mirat. I la teua dona, segons la seua versió, va revisar el contingut per si havia alguna cosa que guardar o salvar. Quan vaig parlar amb Irene a través del telèfon la vaig notar alterada. Inspector, em digué, ara ja sé per què volien mort el meu marit. El contingut del maletí era un míssil en el cul del president i la seua colla de captaires de coll blanc, un mos de tauró en la verga, una martellada amb una maça en els dits, un litre de sosa càustica en la conca dels ulls… Quan els de delictes econòmics, els mateixos que portaven mesos fent informes que els mitjans reproduïen, que els jutges s’agafaven amb pinces i que els votants es passaven per l’entrecuix, revisaren la documentació i les gravacions, res de telèfons intervinguts, sinó converses enregistrades des del mateix cau del llop, degueren ballar la conga amb un gintònic en cada mà i un havà de proporcions èpiques entre les dents. Hi havia de tot. Trigaren ben poc a desbudellar el contingut dels tres pendrive que hi havia en una butxaqueta del maletí: ingressos amb les seues rutes corresponents, quantitats, concepte, destinació final… Amb noms i cognoms, sense claus ni piuades, com si algú s’haguera pres la molèstia de traduir a un llenguatge intel·ligible i comprometedor de veritat el que fins ara eren indicis obtusos i relativament ambigus. Ai, amic, no cal que et diga que el millor eren les gravacions: per elles desfilaven mitja dotzena dels empresaris més importants del país, la vostra guàrdia fidel, els responsables del partit, un parell de consellers i ex consellers, parlant de les coses de veritat i fent al·lusions gens velades al president. Quan, com, per què, quant i a canvi de què, els pressupostos unflats en les obres, les comissions, el pagament de desenes d’actes institucionals i de partit, les compensacions en espècies, els projectes de futur… L’idioma de la pasta, aquell que es parlava abans de la crisi, la simbiosi perfecta entre els diners i el poder que genera més diners. Una orgia putrefacta. Més encara, que no puc ni vull oblidar-me d’un detall: en paper, sense suport digital, al teu maletí hi havia una dotzena d’exhaustius informes sense signar amb tots els draps bruts dels contribuents a la causa, el relat de tots els vicis legals i il·legals, el resultat del que semblava un seguiment constant i allargassat en el temps: un univers d’orgies, drogues, sadisme, pedofília i altres emocions fortes que convertia Berlusconi en un escolanet de sis anys. Material aparentment llest per fer arribar a les redaccions dels diaris. La vostra vomitiva xarxa de seguretat per si a algú, algun matí, se li ocorria llevar-se loquaç.
(Continuarà)
Relat publicat en l’antologia Crims.cat 2.0., Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans (Alrevés, 2013).
Els comentaris estan tancats.