XII
Ja saps com van aquestes coses. La mala fortuna per al teu partit volia que, mentre no hi haguera unes noves eleccions generals, la policia fóra en mans de la competència. Un bon matí, un diari de tirada estatal, el que estàs pensant, llançà la primera granada de mà: l’assessor assassinat disposava d’informació molt comprometedora per al seu partit, alguns dels principals constructors valencians, implicats en el finançament il·legal del partit, etcètera. Només la poteta. I tot segons els informes policials, als quals hem tingut accés i bla, bla, bla. Després d’unes hores de desconcert, els teus eixiren en tromba demanant la dimissió de tothom, acusant el govern de tractar de manipular el resultat de les eleccions… Perquè, efectivament, érem a sis mesos dels comicis estatals. Les galtes del capo suprem del teu partit, amb les enquestes a favor, degueren mudar del roig rabiós d’enuig al blanc nuclear. Les cagueroles de la mort. A València, el desgast electoral per la corrupció havia estat molt minso. Però en la resta de l’Estat, la cosa podia posar-se lletja de veritat. I hi havia un cadàver fent nosa entre cames, el teu, don ningú, surant entre la merda. La informació, dosificada per algú amb molta mala hòstia, anà filtrant-se dia a dia. Mitja València era sospitosa d’haver encomanat que et volatilitzares. I per acabar-ho d’adobar, Irene, la teua dona, que s’havia mantingut en un discret segon terme, convocà una roda de premsa, multitudinària, exigint l’esclariment dels fets i el càstig per als culpables, perquè havies mort per saber «coses». Irene llegí un text breu, però intens. A més de la part previsible, defensà el teu bon nom i la teua memòria i digué, amb una única llàgrima caient pel rostre, que havies estat un bon espòs i pare, que si havies tingut alguna «debilitat», ja t’havia perdonat, que els teus fills i ella sols volien justícia. I pregà als mitjans que la deixaren en pau, que no hi hauria cap entrevista ni cap declaració més. S’alçà, molt digna, sense admetre preguntes. Acollonant. L’únic ingredient que li mancava al cas per fer la volta al món.
La càrrega de treball i la pressió angoixant que teníem sobre els nostres caps s’estava fent fotudament insuportable: algú a Madrid, que manava sobre algú que volia destacar, que manava sobre algú que llepava el cul de qui fora, que manava sobre el meu comissari, que vivia molt feliç amb el seu càrrec, volia que trobàrem de seguida proves suficients per anar al jutge i carregar-li el mort a algú i, de pas, tirar-los un guant de beisbol als de delictes econòmics perquè acabaren de traçar el cercle i agafar pels ous els del teu partit. Exigia resultats en un temps rècord, digué. M’hi jugava molt: li vaig fer jurar al poca-solta del comissari que si resolia el cas em deixaven tornar a la meua brigada, amb els meus robatoris de quadres, els meus traficants d’obres d’art i la meua existència anterior, feliç i plàcida. Perquè l’ambient s’hi feia irrespirable. Dormia una merda i m’obsessionava fins a extrems malaltissos. Hòstia puta, deu anys després de deixar-ho, m’estava tornant a enganxar a la coca. I ja no m’era tan senzill trobar un camell discret.
XIII
La investigació sobre les xarxes de corrupció emprenia un camí paral·lel però diferent al nostre. Tot amb tot, el desconcert policial i judicial era de dimensions abissals. Uns mesos enrere, havia transcendit informació sobre Alacant gràcies a la investigació de la policia i a les escoltes autoritzades pel jutge on apareixien el totpoderós constructor, l’alcaldessa, l’ex alcalde i algun conseller que passava per allà fent pastisseria grollera. Feia fàstic escoltar les converses. I venien ganes d’agafar l’arma reglamentària, entrar en una reunió de la direcció regional i enviar-los a fer negocis amb els cucs. El que tenien ara a les mans, tanmateix, eren documents fets a mida, no el fruit d’una investigació a consciència. Sí, se suposava que els papers i les gravacions eren en el teu poder. Però si algú sabia que els tenies, per què no els va buscar abans o després de la teua mort? Per què ningú no va escorcollar ta casa abans o immediatament després de liquidar-te per fer-los desaparèixer? Per què no et segrestaren i et torturaren, perquè confessares on era el pastís, i després estimbaren el teu cotxe per un penya-segat?
Perquè, posem per cas, si te n’havies anat de la llengua perquè se te n’havia anat el cap en una de les teues orgies o havies tractat d’extorsionar algú, enviant un sicari no n’hi havia prou: s’acabava amb el gos, però no amb la ràbia, el material comprometedor continuava circulant. A més a més, hi havia els informes de seguiment als empresaris, un material caríssim que sols podia haver estat encarregat amb els recursos del poder, amb la pasta extraviada de les coses de menjar. Com els havies aconseguit? Com havia arribat tot plegat a les teues manetes de manicura de periodista mercenari? Donant per bo que tu a soletes no havies pogut arreplegar tota aquella informació ingent i perillosa, qui era darrere de tot allò? Qui era el teu còmplice o còmplices? O, millor encara, qui era l’autèntic cap pensant d’aquella operació? No t’ofengues, però com més avant anava la investigació i més coses sabíem de tu, més et descartàvem com a cervell de l’operació.
(Continuarà)
Els comentaris estan tancats.