Els partidaris sols veuen els avantatges i els detractors els inconvenients. Aquesta història l’hem vista moltes vegades. Sortosament, alguna gent amb la qual he parlat es miren el tema de manera més racional i desapassionada. El “com” és important. El “què”, també. L’actitud dels tres grups del govern de no marcar posició fins disposar de més informació és la correcta. Les lloances incondicionals al projecte de l’oposició, PP i C’s, resulten sospitoses. I la “meditació” de l’anterior alcalde socialista, Josep Miquel Calabuig, per fer una plataforma en contra, és l’actitud previsible. Però fa mandra pensar que ens hem de regir amb els criteris de la dècada del 1990. Han passat trenta anys.
Cal mirar-ho tot amb una mica de perspectiva. El que s’ha posat a l’abast de Xàtiva és una important col·lecció privada d’art modern, amb un professional de la vàlua de Vicent Todolí al front, que, per la seua mateixa configuració, requereix d’un contenidor arquitectònicament adient. Diga el que diga el govern municipal, no val qualsevol immoble: cal viatjar a París, Londres, Figueres, Madrid o Berlin (fins i tot a València), per adonar-se’n. Si l’edifici conté una arquitectura de referència, el museu serà referencial. El projecte subterrani té, aparentment, aquestes característiques. Si tot anara bé, Xàtiva disposaria d’un potencial d’atracció descomunal.
El gran problema, no cal ser molt llestos, és el lloc escollit i les contrapartides. El paratge és delicat, s’hauria d’actuar amb molta finor. Calen més detalls. I l’empresari vol unes contrapartides per a Montsant que no són qualsevol cosa. D’altra banda, el finançament i el futur manteniment no estan encara ben definits. Ací estan les zones de diàleg i de concreció. Parlem-ne. Amb esperit crític i vigilant, però sense prejudicis ni escrúpols de via estreta.
Publicat a l’edició comarcal del diari Levante-EMV (18-03-2017)
Els comentaris estan tancats.