Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.

La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.

L‘atzar ha volgut que coincidisquen en el temps la commemoració d’un passat prometedor, quan Xàtiva va ser efímera capital provincial, i una amenaça de present i futur, la possible pèrdua de les competències judicials de violència masclista. Una lluita que ha posat d’acord política i societat civil a la ciutat i l’àmbit d’influència. Un objectiu comú sobre el qual construir propòsits més ambiciosos.

El lament recurrent que Xàtiva i la seua comarca es queden “enrere” pel que fa a la prestació de serveis públics i privats, ha tingut el darrer i molt greu episodi de la pèrdua de competències del partit judicial dels delictes de violència masclista. Es poden fer les lectures polítiques sobre la falta d’influència dels nostres gestors i seran certes. Però hi ha més factors. Alguns dolorosos d’assumir.

Finals dels anys huitanta del segle XX. Ensenyament secundari en el Josep Ribera de Xàtiva. Com m’havia trobat en la primària, els alumnes de la capitaleta parlàvem en castellà, havíem estat educats pels pares en aquesta llengua. Els que venien dels pobles, en valencià. Poques assignatures en vernacle. Llengua i literatura, filosofia, segons qui. Però els professors adequats. Rodoreda, Estellés, Salvat-Papasseit. Alguna cosa va fer clic. Parlar valencià, escriure i llegir en la nostra llengua, es convertí en un acte de subversió, transformador. Millor encara: de naturalitat.

Hi ha marca turística creada, guies, com la presentada aquesta setmana a càrrec de Josep Lluís Cebrián, vídeos, ambaixadors de luxe com Pep Gimeno Botifarra. I una conjunció d’elements que fan de la Costera una comarca singular i, malgrat tot, molt desconeguda. Fins i tot per a nosaltres mateixos.

“Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n'hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.”

- Jaume Cabré -