Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
En algun moment, en un esmorzar informal i distès al Casino Gran de Canals, amb motiu de les festes patronals i l’anomenat “Primer vítol”, sona l’himne d’Espanya. Alguns dels assistents, potser socis d’aquesta entitat privada, fan la salutació feixista. Hi ha també vítols a Francisco Franco. De fet, des de temps immemorial, el retrat del dictador i el de José Antonio Primo de Rivera, presideixen el Casino, que es resisteix a llevar-los amb l’imbatible argument que “han estat allí sempre”, la qual cosa es pot traduir en què “no els llevem perquè en realitat volem que estiguen on estan”. Més clar, aigua. Hi ha vídeos del moment als quals es pot apreciar que a molts dels assistents tot plegat els sembla molt divertit. Fins i sot se sent com, per darrere, algú li dedica el guirigall neofeixista a l’alcalde, Joan Carles Pérez, de Compromís.
Els comportaments socials tenen un punt molt curiós de gregarisme i conservadorisme. Sobre el paper, la nostra és una societat que ha girat l’esquena al catolicisme militant. Falten vocacions. I quasi tots els catòlics de menys de 50 anys no apareixen mai per les esglésies. Però el percentatge de gent que continua celebrant batejos i comunions o es casa davant d’un retor que llança un incomprensible sermó concebut fa mig segle continua sent aclaparadorament majoritari. Celebrem processons i peregrinacions de tot tipus, li portem flors a la Mare de Déu per Sant Josep, felicitem el sant i, en arribar Nadal, muntem el Betlem farcit d’elements religiosos.
Quan vaig arribar a Xàtiva, el 1977, el barri Nord-Oest, que segurament no es deia així, no estava asfaltat. I des de ma casa, en un cinquè pis d’un edifici a uns metres de Vila Cantó, es veia el Castell, encara sense il·luminar. No tenia coneixença prèvia de la ciutat. Mon pare havia nascut i crescut a un poble de l’Horta Nord. Ma mare, a un poble de La Manxa. I la meua germana Raquel i jo, a Madrid, en un barri treballador, quasi als afores, des d’on era visible la serra. Canviàrem la vista de les neus llunyanes a l’hivern pels pins de la Creueta. Racons nous. De la Gran Vía a l’Albereda. De La Vaguada, un immens solar per passejar i jugar, fins que fou ocupat per un gran centre comercial, als camps de futbol de terra propers a les finques d’El Retorno. Dels edificis despersonalitzats al barri de Sant Feliu i el Raval.
Més que per la polèmica generada, m’acoste al documental sobre el músic Antonio Vega (Madrid, 1957-2009), Tu voz entre otras mil, dirigit per la periodista Paloma Concejero, tractant d’esbrinar que hi havia darrere de les cançons, musicalment parlant. Conèixer alguna cosa més a banda de la llegenda negra d’aquell xic “triste y solitario” a qui cada cert temps se’l donava per mort a causa d’aquell aspecte cadavèric fruit de la seua relació amb l’heroïna i que acabà baixant els braços a causa d’un càncer.