Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Amics i amigues, tragueu les agendes, si és del vostre interés, perquè ja tenim calendari per a la presentació de les noves investigacions de l’inspector Feliu Oyono, protagonista de Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, Alrevés, 2014): a Xàtiva, dia 31 de maig, a València, 13 de juny i a Barcelona, 14 de juny.
Aquesta és la història d’un personatge curiós, l’inspector negre Feliu Oyono, que havia nascut per donar-li un toc torrentià a una gamberrada literària, Els neons de Sodoma (Edicions 3i4, 2009), una novel·la festiva i fallera, amb càrregues de profunditat contra algunes institucions poblatanes, que no fou molt ben acollida (interpretada?) en alguns cercles urbanites. O potser no tant, perquè un malalt de la novel·la negra (les escriu, les estudia, les recopila, les devora…), el mallorquí Sebastià Bennassar, la reivindicà com una manera de reinterpretar el gènere a través d’un personatge particular en relació a les convencions genèriques. Oyono havia trobat el seu advocat defensor.
Les bones obres artístiques són molt més que la suma d’experiència, ofici i talent de l’artista. Responen a un estat d’ànim, a la manera de respondre amb l’escriptura a un moment concret de l’existència, a unes necessitats artístiques i vitals. Una gran obra literària és, a banda d’un moment anímic, una esquerpa fórmula matemàtica amb molts factors. De primeres, has de tindre una bona història, o una suma d’històries, que valga la pena contar. O una no-història, tant se val, si és potent, si ens du a algun indret ignot. Allò que diríem la substància. També és important la manera de contar, la modalitat que s’hi adiu a la narració, allò que li atorga consistència, la materialització, el què, el com i el qui del relat que vagareja en el cap del creador o nia en unes notes disperses i expectants. Digueu-li to, punt de vista, ordenació de la història, definició i evolució dels personatges… Tot suma, tot resta, tot és important. Com la nota desafinada que malbarata una sublim interpretació pianística.
Tal volta estem assistint a un canvi significatiu pel que fa a la manera com es pensen i, sobretot, s’escriuen els llibres destinats, en principi, al públic adolescent. Aquest col·lectiu, armat amb inseparables smartphones d’última generació i tot el reguitzell de tecnologia puntera que ompli periòdicament les botigues de l’oci digital, viu bàsicament en un món on la imatge és ama i senyora del pensament. Així doncs, la paraula impresa en aquella “rèmora” del passat que comença a esdevenir el paper ha de cercar noves maneres de seduir els lectors joves. I els editors amb el nas esmolat, en aquest cas Ricard Peris, d’Andana Editorial, comencen a estar-ne al cas. Un bon exemple d’aquest canvi i, doncs, del nou enfocament que suposa en relació a obres anteriors és El meu nom no és Irina, de Xavier Aliaga, primer títol de la col·lecció Trencadís. La novel·la, de lectura absorbent, amena i amb un seguit significatiu de referents actuals, bascula entre diversos gèneres (novel·la d’aventures, literatura fantàstica, ciència-ficció) i situacions mercés a l’ofici del Nèstor, el seu jove i adolescent protagonista, un atrafegat estudiant d’ESO amb voluntat d’escriptor que assaja i conviu amb els seus textos d’una manera molt especial.