XVIII

Quan estàs fent una investigació i arribes a un atzucac, t’aferres a un clau ardent amb les dents, si cal. Els imperis s’enfonsen perquè comencen a podrir-se els fonaments de les seues clavegueres. I ja teníem un primer beneficiari de la teua mort i de la informació explosiva que, segons sembla, obrava en el teu poder. Oportunisme? Casualitat? La meua faena consisteix a pensar malament: l’empresa del nostre amic era una consultora potent, amb clients molt ramificats: algunes de les empreses vinculades al finançament irregular del partit havien contractat els seus serveis, cert, però eren una part simbòlica de la seua cartera de negoci, on també figuraven les principals patronals, la cambra de comerç o la fira de València. El nostre amic seria un polític latent, de tercera filera, però disposava d’informació de primera mà, de molta qualitat, amb molts contactes al si de les empreses. I alguns informadors a dintre del partit, si hem de concloure que l’operació de creació de la plataforma venia de lluny. Tot això que t’estava explicant ho teníem a les dades del registre mercantil. Però necessitàvem saber més coses. Quan li demanàrem a la jutgessa que ens autoritzara la investigació dels moviments de diners i, de pas, algunes escoltes telefòniques, ens va mirar al comissari i a mi com si haguérem anat al seu despatx vestits de falleres. Ens digué que ni en el millor dels nostres somnis, que no hi havia indicis suficients per encetar una investigació criminal i, menys encara, per intervenir línies telefòniques. Ens va esbroncar i ens va exigir algun avanç «seriós i sòlid» en la investigació del nostre negociat, que era el teu assassinat. Mala pècora. Ni tan sols no li va impressionar la possibilitat que Albors poguera ser, d’alguna manera, la font o el proveïdor de la teua informació. Tenia sentit. Però havíem de demostrar la vostra relació, si és que existia. En acabant, la jutgessa ens va dir, lacònicament, que podíem fer algunes indagacions sobre Albors i la seua empresa de forma discreta i sempre que no li generara cap problema. Si s’assabentava la premsa que estàvem fent-ho, ens tallaria les ales. Va dir «ales», però em va fer tot l’efecte que, mentre pronunciava aquella paraula de suggerència innòcua, ens va mirar de gairó l’entrecuix.

XVI

Amb Irene no haguera estat diferent, perquè no hi havia enamorament. No com ho entenen la immensa majoria d’infeliços. En l’única visita que li vaig fer a la nit, quan els teus fills ja dormien, Irene semblava esgotada, a punt d’esclatar, com si la pressió sostinguda en el temps haguera de detonar. El seu esguard havia perdut la naturalitat fingida per tornar-se afligit, o tibant, o tot alhora. Havíem sabut que, mesos enrere, t’havien convidat a un parany, a les rodalies de Borriana. No constava entre les teues aficions. Volia saber si ella havia estat allí, o si coneixia algú dels que va anar. M’escoltà amb atenció, però respongué que no se’n recordava, que no sabia res. Un parell de llàgrimes lliscaren per les seues galtes i els llavis molsuts i tendres començaren a tremolar. No podia més, va dir. Em vaig apropar. I es llançà amb suavitat al meu pit, sanglotant, suplicant que es resolguera tot, que per favor s’acabara aquella tortura. Li vaig contestar que estava fent el possible, que feia setmanes que no em dedicava a una altra cosa. Que amb tot el seguit d’hores de la vida que fèiem junts era ridícul que em tractara de vostè. Somrigué. Potser necessites descansar, li vaig dir, tinc una casa en Moraira, allí ens podríem perdre un cap de setmana, si vols. Em va sorprendre la meua pròpia gosadia, però la proximitat del seu cos, el moment d’intimitat, de proximitat, m’havia encoratjat, m’havia fet perdre el sentit de la prudència, la percepció del ridícul. Jo també estava fart de tot. Però no sabria dir-te quina cosa m’obsessionava més, si resoldre aquell cas o perdre’m un parell de dies amb la teua dona. M’estava tornant boig. El ben cert és que vaig punxar. Greument, a més: s’hi va separar amb violència, em va mirar amb incomprensió, amb els ulls injectats de sang. Em va tirar en cara, irada, que fotera el camp, amb un to de veu baix i trencat. Afegí que ja sabia on era l’eixida. I va eixir cames ajudeu-me, sanglotant amb més força, cercant algun racó dels tres o quatre banys de la casa. En desaparèixer Irene, vaig escoltar un ¡hola! tendre i infantil. Era Ainhoa, la teua filla, amb un pijama d’ossets i els cabells rossos deliciosament dispersos. «Mamà no plora perquè papa s’haja mort, mamà plora perquè papà era dolent», vingué a dir, més o menys.

XIV

Reconstruírem els teus passos l’any i escaig anterior a l’assassinat: converses, viatges, moviments bancaris, rutines, què havies menjat, què havies vist, quantes vegades anares al cinema i amb qui, quantes vegades evacuaves… No hi havia res sospitós als teus ordinadors, a la Blackberry, a l’agenda, a les teues notes del despatx… Ho rastrejàrem tot. I tot era netet i blanc com el cul d’un nadó després del bany. No hi trobàrem res. Res de res. Una vida ordenada: portar els xiquets al col·legi d’elit, unes hores de conspiració pagada a càrrec de l’erari públic, les excursions als prostíbuls que ja sabíem, les copes amb els teus amigatxos de la Generalitat, algun dinar amb algun antic col·lega, els caps de setmana amb els iaios a l’apartament de Xeresa, algun viatge amb Irene per mantenir les formes… A ningú, o això declararen, els vas comentar res en especial. Irene reconeixia que us havíeu distanciat molt, però ni ella ni els teus pares, ni els companys havien notat cap tipus de canvi extraordinari en la teua actitud. Ni un estat de nervis cridaner. Deien, en tot cas, que tampoc no solies alterar-te. La processó, dic jo, aniria per dintre.