Quan el servei de rodalia de RENFE funcionava adequadament, tampoc no era cap cosa extraordinària. Hi havia temps per trobar-se amistats, per fer una becada, per treballar, per avançar lectures. En la mesura que em vaig anar fent gran, les cervicals començaren a patir, ja no era tan fàcil despatxar faena. Els quilos pesen, però també els anys de desplaçaments. En el meu cas, més de trenta, des que en segon de carrera vaig començar a compatibilitzar treball i estudis. Tret d’un parèntesi, sempre ha estat així.
La pandèmia em va fer canviar la percepció. El teletreball, l’estalvi de les tres hores diàries que invertia en desplaçar-me, van rebaixar el meu estrés fins a extrems desconeguts. I amb això, va millorar l’estat de salut física i mental. El que no vol dir que no trobara a faltar la socialització, els companys, les activitats presencials.
Quan les coses es van mig normalitzar, vaig conservar una xicoteta parcel·la de teletreball. Però vaig evitar durant mesos els trens: amb el final de les restriccions, tornaren els vagons plens, encara en pandèmia. En part per les cancel·lacions: la decadència del servei, un problema en condicions normals, era ara un perill sanitari.
Vaig optar per augmentar els desplaçaments en automòbil, però molta més gent va tenir la mateixa idea. Ara, anar a València, per ferrocarril o carretera, és una llarga aventura. Els desplaçaments s’han fet encara més costosos, més imprevisibles. Has de fer mans i mànigues (i matinar més) per alleujar-te els inconvenients.
Fins ara, vivíem en una perifèria còmoda i prou ben connectada. Però aquesta distància assumible ha involucionat. I la involució no la resolen pels mateixos governs que s’omplin la boca amb proclames sobre el clima i la sostenibilitat. Una de les moltes versions del bla, bla, bla, que denuncia Greta Thunberg. Continuarà.
Línia Moixent-Xàtivqa-València
(Publicat al diari Levante-EMV, 19-12-2021)
Els comentaris estan tancats.