Passa que la comunicació, i el periodisme escrit, amb més intensitat, ja estava en crisi abans de la crisi. Internet obria milions de finestres, democratitzava la difusió i l’accés a la informació (així, en brut) i obria escletxes irresolubles. La darrera dècada s’han posat en marxa desenes de fórmules per fer conviure la realitat digital amb la del paper, amb escassos rèdits, fins ara, precaritzant encara més la tasca periodística. Més fronts que cobrir, més immediatesa, més hores, menys sou, menys treball. Les conseqüències, en forma de baixada de la qualitat, són evidents. El gran model d’aquells anys incerts (i d’ara mateix) era el Huffington Post, una plataforma que tardà un lustre en ser rendible… A costa de no pagar el seus bloguers. Sensacional invent que, per descomptat, s’instaura ara en Espanya.
Els acomiadaments i el retall de perspectives començaren abans de la crisi. Alguna gent es va reinventar en el comerç, l’hostaleria o els serveis de comunicació. En la majoria dels casos, en l’ensenyament. Qui va arribar a temps d’aprovar unes oposicions i tindre plaça, encara pot alenar. Els interins, no. Perdone, ¿té vosté vocació d’ensenyant? Mire, no massa, sóc i seré periodista, però faré el que podré. ¿I què fa vosté ací? D’alguna cosa hauré de menjar, ¿no? En cas de no renovació dels interins, molts d’aquells s’enfrontaran a una tercera reinvenció. El capitalisme mola: la de coses que acabes aprenent. I això que fa quatre dies deien que el futur estava en l’especialització. ¿A quin sant li posem l’espelma?
Uns altres valents es llançaren a la xarxa, amb apostes, en la majoria dels casos, molt més que dignes, sabent que els primers anys serien difícils. Plataformes necessàries, valentes, informativament valuoses. Que tampoc no generaven ingressos per a sostenir nòmines, però eren (són, encara) projectes amb voluntat de fer-ho. S’han trobat amb la crisi, amb un mercat publicitari que encara no acaba de creure en Internet i que, a més, està delmat. Després estan els franctiradors, treballant el doble per cobrar la meitat, quan es cobra, amb col·laboracions pagades al nivell dels anys noranta. Gent que fa de tot (o que s’especialitza) lluitadora, que es recicla, que investiga, que cerca nínxols. Estar ben preparat tampoc no es garantia de res. I ara ha de bregar amb els milers de companys que s’han de buscar les garrofes. Inviable.
¿I el periodisme del futur-present? Camí del talla-pega, continguts servits per poca gent, mal escrits, pitjor titulats, facturats pels nouvinguts que cobraran una misèria, en la millor de les nostres tradicions periodístiques (tots ho hem fet i ho estem pagant amb sang). O, en el millor dels casos, servits per bons periodistes que, treballant en quadre, no seran capaços de donar-li nivell i alçada al producte, perquè no és possible entre primeres, segones i terceres versions, xarxes socials, interactuació… Continguts adornats amb anàlisis (gratis) fets per especialistes de torn, o celebrities, que ja tenen el seu treball però necessiten visibilitat. Empreses on els directius cobraran infinitament més que la tropa, a joc amb la resta d’activitats empresarials, no sé per què havíem de ser una excepció. Ostres, ¿a què em sona això?
Els meus companys més optimistes diuen que sempre hi haurà algú que pagarà la qualitat, les coses ben fetes, amb rigor i criteri. Tant de bo. Potser ho haurem de fer nosaltres, unint-nos, col·laborant. Potser a algú li importe encara el periodisme ben fet del signe que siga (no diguem independent, per favor, deixem-nos d’hipocresies), fet sense por. Ja no tinc tan clar que les empreses també hi aposten. El crític Marcos Ordóñez fantasejava fa uns dies amb la possibilitat que, de la mateixa forma que la televisió per cable (de pagament, o siga) està fent ara mateix la millor televisió de la història, la literatura podia seguir camins semblants. ¿Per què no especular amb models així per al periodisme, escrit o audiovisual?
No volia acabar aquesta catilinària de mala hòstia. Hi ha companys que han tirat la tovalla. Molts, estan a punt de fer-ho. Hem de suposar, tanmateix, que encara hi ha un percentatge de la professió que continua pensant i reflexionant en models, que continuaran eixint amb els seus projectes. Però això necessita de la complicitat social, de gent disposada a pagar-ho. Potser a vosté, lector o lectora que no és periodista, li importe poca cosa o crega que Internet en la seua actual configuració abastirà de forma gratuïta i graciable les seues necessitats informatives. Per contra, potser algú crega que encara és necessari, per a la vitalitat democràtica, per a la salut mental de la societat, que hi haja gent que treballe en clau periodística, que ordene i jerarquitze la informació, que la presente amb rigor, precisió i un llenguatge ric i creatiu. Perquè un altre model és fàcil de fer i, a més, no necessita periodistes. Una idea que potser acabe arrasant… Sense voler-ho, hem acabat amb la puta ampolla mig buida. O buida, totalment. ¿A algú l’importa?
13 Comentaris
La meva cunyada també és periodista, el meu germà és càmara de TV i aquesta setmana tenen vacances perquè la setmana que ve els diuen si els acomiaden o no…
Ho sent pels teus familiars. Molta sort.
Xè, no m'esperava que una persona tan 'reixida' com tu fes aquesta mena de catilinària un tant deseperançada! És clar que tens raó, em sembla, però potser projectes com el de media.cat i altres bufen en algun altre sentit. A més a més, què hi farà tant de periodista en atur? Cal apostar, crec, per recuperar l'esperit de la premsa independent o, si més no, com dius, sense por. Però és clar que això té un preu.
Xavier sí, la professió periodística té 'crisi al quadrat'. Tinc 27 anys, he fet pràctiques en pràcticament tots els mitjans existents d'Alcoi i darrerament sent opinions de gent, molt més experimentada, que jo molt MOLT pessimistes. Hem de triar entre fer caracters i viure? Jo vull ser una bona periodista, crec molt en l'utilitat del periodisme, però aquest sistema està MALALT. Esperem que el sistema algun dia tinga cura, però no sé aleshores on hi seré jo i molts altres companys.
Ànims, a mi encara m'importa el Periodisme i els periodistes!
El verb "pagar" és ací la clau de tot. Massa gent pensa que l'estudi, la investigació i el bon criteri, fonamentat en una formació i seguiment diari, no són factors a retribuir (o a retribuir dignament, si volem ser mes precisos).
El discurs de la dreta espanyola sobre la insostenibilitat del "tot gratuït", indirectament referenciat al manteniment de servicos bàsics indiscutibles (sanitat i educació dignes, sistemes de pensions i prestacions lògics), per desgràcia té el seu fonament iniciàtic en eixa forma generalitzada d'actuar i pensar en la societat d'este país.
"Si ho he aconseguit gratis una vegada, ha de ser gratis per sempre". Poc importa com ho hem aconseguit gratuítament.
La qualitat del producte és lo menos important i l'esforç o treball de qui l'elabora no mereix ni menció ni remordiment. Un tema amb simetries en el món musical, com vosté coneix.
Al final és el romanç de sempre, ens queixem d'actuacions i decisions dels nostres polítics que nosaltres repetim sistemàticament en les nostres decisions i actuacions d'anar per casa, en la nostra comptabilitat del dia a dia.
Els nostres gestors, els "grans" empresaris i polítics, vénen d'on vénen, no ho oblidem
Uf! em calen molts gintònics!
Periodistes joves i vocacionals com tu, Cinderella, faran possible la pervivència de la professió. Hem de ser positius.
L'exposició de Culdesac (gràcies, mil), que no és periodista, posa el dit en l'ull i m'evita ser més explícit sobre aquella qüestió, que quedaria lleig. De veritat que no puc estar més d'acord amb el seu text. Aquesta cultura del gratis (sempre que no m'afecte a mi, clar) serà la tomba de moltes coses.
Síiiiiiiiiiiiii, Clidice, tenim pendent una gran xerrada presencial, d'aquelles de molts gintònics per davant. Esperem que siga aviat.
és un dibuix de l'Enki Bilal?, ho sembla
Estic molt despenjat ja del tema del còmic, no sabria dir-te. I no trobe el lloc de procedència.
Ara ho he trobat. Encert total.
Compartim les teues paraules. Nosaltres som músics, ens dediquem a fer música i a la investigació musicològica. Les teues preflexions també serveixen per al nostre ofici. Canvies "periodisme" per "música", al menys "música clàssica" que és el nostre àmbit, i el resultat és igualment vàlid. Gràcies
Justament ahir, una persona molt vinculada al món de la música em feia la mateixa reflexió. Les semblances són inqüestionables, així és. I ara eixirà algú que parlarà de les multinacionals i etcètera. Quin fàstic.
estimats, els efectes devastadors del "tot per la cara" en una terra on abunden els "listillos", els espavilats, eixa espècie tan ibèrica que "sap més que els altres", són encara més funestos que a altres indrets. moltes vegades m'he preguntat si aquesta manca d'ètica pel que fa a viure en societat i entendre els drets del altres no és una conseqüència directa de la descomposició en eixe sentit del poder en l'imperi romà i dels segles de catolicisme com a manifestació de poder i com a doctrina imposada o adoptada: els pobles que habiten les vores de la Mediterrània semblen compartir més òbviament aquests trets. Ara bé,em sembla que, com en molts altres ambits, la tecnologia és la gran destructora: quan tothom pot ser periodista, escriptor, músic, estrella de la blogosfera, etc. en resum, tothom pot ser protagonista, això és el que ens queda. el soroll de milions de veus parlant totes alhora, cada minut del dia, de tots els dies, ens deixa sords.Tothom s'hi sent autoritzat. Però si fins i tot la industria del porno n'està plenament afectada! l'altre dia llegia al The Guardian com el porno cassolà havia deixat sense feina i amb el perpal en la mà milers de mascles i femelles, a banda de rebaixar considerablement el sou de qui ha quedat al plató suant. En la meua opinió, visquem en un estat de caos absolut que no té volta enrere però, no dubte que com a humans que som ens hi adaptarem, com tampoc que triomfarà més encara el "cadascú per ell", almenys abans de l'apocalipsi. Després tal vegada podrem tornar a començar de nou.