El Japó és l’únic país del món que ha patit en carn pròpia i a gran escala els efectes de la radiació. Fou, no cal dir-ho, una experiència traumàtica (reviseu la imprescindible Pluja negra, de Shohei Imamura, de l’any 1989, un d’aquells filmes que es graven a foc). Malgrat això, Japó, com la resta de l’hemisferi nord, féu una aposta per l’energia nuclear com a font de provisió energètica. Tot i estar ubicats en una zona de gran risc sísmic, els números guanyaren la partida a la prevenció. Quasi sempre ho fan.
En els darrers cinc o deu anys, com a poc, llunyà ja el fantasma de Txernòbil (i més encara el de Three Mile Island), qualsevol advocació en contra de l’energia nuclear era considerada una pulsió infantil, una herència ideològica dels “histèrics” anys seixanta i setanta. Les centrals són segures, es deia, i el riscos mínims. Els avanços tecnològics i les millores en el disseny fan pràcticament impossibles accidents com aquells… I etcètera. Juntament amb això s’invocava en cada país les necessitats energètiques creixents, els costos de les energies renovables i es deixaven caure pronòstics catastrofistes per a l’economia. Un argument imbatible.
I si era poc amb allò, començà a estendre’s la idea, apta únicament per a ecologistes impressionables, que les centrals nuclears eren la millor via per combatre el calfament global pel control sobre les emissions de CO2. Subministrament, seguretat, desenvolupament, costos acceptables… Què més li podem demanar a la vida? A quasi ningú no semblava impressionar-li un detall com ara el problema que suposa el tractament i emmagatzemament de residus de vigència mil·lenària. Algú vol un magatzem? Més aviat, el ciutadà convertit en consumidor vol garanties de què en prémer l’interruptor es farà la llum. Al cost més baix possible, és clar.
L’accident del Japó pot canviar l’opinió pública i, amb això, l’estat de coses. Resulta entre tràgic i patètic veure Maria Dolores de Cospedal dient, amb la boca molt, però que molt petita, que el PP continua apostant per l’energia nuclear. I en el PSOE molts estaran maleint el dia en què el lobby pro nuclear encapçalat pel ministre Miguel Sebastián li va guanyar la partida als defensors socialistes del tancament gradual de les centrals. Una aposta electoral tirada al fem. Una més. Fins i tot Angela Merkel ha fet propòsit d’esmena. Més que res perquè té diverses cites electorals tocant a la porta. Un bany de realisme basat en els vots.
Poden canviar les coses. O no. Potser apareixeran nous protocols, apostes inequívoques de seguretat, tancaran algunes centrals per construir-me unes altres “de més segures”. Traslladaren aquelles en perill sísmic. Jo què sé. El temps sempre juga a favor de l’oblit. Qui sap si, veritablement, s’invertirà en noves fonts energètiques. En tot cas, qualsevol cosa menys abordar l’autèntic debat de fons, la insostenibilitat d’un model que reclama més i més despesa energètica, el repte inajornable de dir-li a la població que no podem continuar vivint sobre el llom d’una fera desbocada. Que li ho diguen ara a Xina o Índia. Amb nuclear o sense, aquell és el veritable atzucac.
Foto: Fotograma de Pluja negra.
0 comentaris
Bon apunt. És una grandíssima pena que s'hagen de produir apocalipsis així per a que caiguen de podrides les màscares de lobbies i llops. El que més m'ha flipat ha estat, per vots o pel que vulgues, la vergonyosa improvisació amb què Merkel ha actuat en ordenar, ara!, el tancament temporal (?!) d'algunes centrals "sospitoses". Que abans no ho eren ja, de sospitoses? No ho és Garoña, també? I Cofrents? I quantes més ho són, de sospitoses? Nuclear i sospitós són dos adjectius que poden anar junts, a partir d'ara? Segurament hem oblidat massa temps que d'un pet tot el planeta pot desaparèixer. Això que tu dius: l'oblit.
Salut, Xavier!
Correcció d'errades: als EUA va ser 11-S, l'11-M va ser a Espanya.
De res.
Gràcies, Jesús, corregit. Amb lectors així dóna gust.
Allò de Merkel, Josep, ha estat tenebrós. Dóna la mida del perill que té aquesta classe política que governa a colp d'enquesta. Ni tan sols Alemanya està lliure d'aquesta fauna infecta. Ara sí que n'estic segur que el dia del gran esclafit està pròxim.
Faig tard al debat, però volia dir-ho. El debat és més ideològic que pràctic, perquè a l’estat espanyol hi ha un excés de potència elèctrica instal•lada. Des del 2002 s’han construït més de 22.00 megawats de centrals de gas que ara estan gairebé aturades per la caiguda de demanda elèctrica per la crisi. Des del 2004, l’estat espanyol és exportador net d’electricitat (a Portugal, el Marroc i Andorra) i el 2010 a més ha exportat electricitat a França, el país més nuclearitzat d’Europa (font de El País).
I un altre apunt, ¿com volen fer entendre que per a solucionar la dependència d'un producte escàs i perillós ambientalment, com és el petroli, hem de caure en la dependència d'un altre producte encara més escàs, amb menys països productors i encara més perillós com és l'urani?
I la pel·lícula que agafes de referència magistral!
Evidentment, Josep Manel, en el cas de l'energia el discurs s'articula sobre necessitats empresarials i corrents d'opinió pública canviants sobre l'avantatge que proporciona la manca d'informació en general. Resultat: no hi ha qui ho entenga, no hi ha lògica ni racionalitat, únicament impulsos moguts per especulació (com en la borsa).
Celebre que hages vist la pel·lícula perquè ajuda a copsar el sentit del post.
Mmmmm… Segur que el fotograma és de "Pluja negra"? Més aviat pareix d'"Hiroshima mon amour". Això o que jo estic pensant en "Black rain" una de Michael Douglas i Andy García que fan de polis americàns contra la màfia japonesa.
No, no… és un fotograma de "Lluvia negra", parauleta. Estic convençut que t'agradaria i, per suposat, és molt millor que "Black rain", tot i que la de (Ridley Scott?) no està malament.