Boss arrenca amb el descobriment d’una greu malaltia de l’alcalde de Chicago, Tom Kane, el pèrfid i egòlatra personatge interpretat per Grammer. Kane va a morir, però això, no minva l’ànsia de mantindre el poder: més aviat ho reforça. I Kane farà tot el possible (no és una frase feta) per conservar-lo. Al seu voltant pivoten la resta de personatges, la seua influent i ambiciosa esposa (espectacular Connie Nielsen), els assessors (grandiosos els personatges de Kitty i Ezra, molt ben traçats), els rivals polítics, el protegit (un jove candidat a governador amb l’ambició i el piu com a motors de la seua vida), la seua esposa no menys ambiciosa que la de l’alcalde, els empresaris amics i enemics, el periodista compromés, la filla rebutjada i outsider…
Amb això es posa a funcionar l’engranatge de conspiracions, traïcions, trampes i corrupció consubstancial a la política, un plantejament amb efluvis shakespirians. La trama i les trames secundàries funcionen i sorprenen, els capítols de quasi un hora passen en un sospir i l’espectador que puga suportar el detritus que se li llança a la cara acaba sense alè però desitjant un nou capítol d’una forma malaltissa. Perquè no hi ha treva, ni recer, ni refugi. I ací rau, segurament, la raó de què l’audiència no haja acabat de recolzar la sèrie i aquesta no tinga continuïtat més enllà de la segona temporada i, tal volta, una tv movie per lligar caps solts: a diferència de personatge de la televisió recent com Nucky Thompson, Tony Soprano o els delinqüents de The Wire, el perfil de Tom Kane és unívocament pervers, d’un salvatgisme que espanta. Sols hi ha zones d’ombra i els rajos intermitents de sol són efímers i ambigus.
És la radiografia del mal absolut associat a la política. Tan salvatge que pots acabar pensant que Rita Barberà és una simpàtica i entranyable senyora que es dedica a ser alcaldessa quan no està regant les seues flors o besant xiquets de catàleg. Una forma de presentar el mal, sense gradació, que li detrau mèrits a una sèrie magnífica. Dit això, Boss em convoca de nou a la seua cerimònia de la desolació, el cos em demana una nova dosi. Kane-Grammer ha aconseguit posseir-me.
Els comentaris estan tancats.