En aquest conflicte, molts actors han quedat retratats. D’una banda, l’empresa concessionària. Els compromisos són per a complir-se, però sols encerta el gerent de Recisa quan diu que els veïns no en tenen la culpa: deixar els residus en el carrer, com a mesura de pressió després de trencar les negociacions, no és perquè se li facen homenatges. Tot just el que fa el PP, bolcant, per interessos polítics, tota la responsabilitat en els dirigents de la Mancomunitat, que és cert que sabien de l’amenaça. Però els populars tenen la legitimitat molt curta en aquesta història: el deute generat i el forat econòmic en pobles com Albaida, que també afecta al problema dels residus i està en el rerefons de tot, una herència de la formació dretana.
Compromís també es va llançar a la petició de dimissions, tant de Gomar com del vicepresident, Jaime Peris. Aquesta formació té part de raó quan denuncia manca d’informació i de previsió, entre altres maniobres socialistes a la Mancomunitat, però les peticions de dimissió entre formacions que comparteixen governacions, a pocs mesos d’unes eleccions, les carrega el diable: els ciutadans, entre més, poden penalitzar els guirigalls i la manca de col•laboració.
Una crisi política que, en tot cas, no hauria d’entrebancar la culminació d’un model de gestió de residus que és el correcte, el del Pla de Minimització de la Vall d’Albaida, d’escala comarcal, sense grans macroabocadors. I que també requereix la implicació dels ciutadans, dit siga de pas i per no deixar-nos res. La gestió del fem és política. Però no cal que fem dels residus política-fem.
Publicat al diari Levante-EMV, 12-05-2018)
Els comentaris estan tancats.