RESISTÈNCIA ALS CANVIS

Aa tendència natural de les ciutats és a mirar-se el melic. Però una bona manera de desblocar conflictes ciutadans consisteix a observar cap a enfora per veure com s’han produït determinats processos urbans. Moltes de les transformacions que admirem quan anem a unes altres ciutats, sobretot pel que fa a projectes de peatonalització o de creació de contenidors i espais, es trobaren en el seu moment amb una forta resistència ciutadana.

Amb el temps, aquelles operacions per alleugerir el trànsit o per generar profundes transformacions urbanes al voltant d’algun tipus d’arquitectura emblemàtica, sobretot les que es fan ben fetes i amb sentit, reuneixen un consens pràcticament unànime.
Les societats europees han patit la importació acrítica de la cultura de l’automòbil nord-americana. Els Estats Units és un país de grans espais, de distàncies enormes, però per a la fisonomia urbana mediterrània, molt més concentrada, l’hàbit d’anar en cotxe a tots els llocs, i aparcar a un metre de la destinació, genera caos, brutícia i una imatge poc edificant. Alliberar espais com la Plaça del Mercat no és tan sols una qüestió turística, és un canvi de filosofia. Per això les prevencions dels comerciants són absolutament normals; una altra cosa és que estiguen justificades. Si té algun sentit aquell espai és recuperant un aspecte atractiu, que genere vida i, en conseqüència, activitat econòmica. Però també és cert que l’Ajuntament ha d’aconseguir que el centre històric siga una zona dinàmica, ha d’aconseguir l’equilibri entre oci i habitabilitat per evitar el despoblament o una exagerada gentrificació. S’ha d’invertir.

L’enemic del comerç de proximitat no és la peatonalització, sinó les grans superfícies i uns horaris laborals impossibles.

També és un clàssic la resistència a determinats grans projectes. Quan esclatava la polèmica per la iniciativa del museu de Sant Montsant llegia que la creació del Centre Pompidou a París es trobà amb una oposició ciutadana ferotge. Ara és una icona indiscutible. Per això cal analitzar amb calma les coses i estudiar què s’ha fet en uns altres indrets. Sense estridències ni apriorismes. Deixant clar per descomptat que les coses no es poden fer a qualsevol preu.

Publicat a l’edició comarcal del diari Levante-EMV (15-04-2017)

ADDENDA.
Només publicar-se l’article, a una xarxa social, es va ridiculitzar -amb una part de raó- la comparació de Montsant amb el Pompidou. Però el comentari parlava també de projecte “cutre” i “salvatge”, i ací era per on anaven els trets, per no deixar espais als grisos, per anar sempre al sí o al no rotund, no veure més enllà, a deu o vint anys. En aquest ambient, tenir dubtes et fa sospitós. Potser el projecte també ho és, de sospitós. I conté seriosos dubtes i objeccions. Però plantejats així els termes per part d’alguns, no hi ha espai per al debat.