Hi ha pocs escriptors al País Valencià (en qualsevol llengua) que hagen aprofundit tant sobre el tema de la memòria com Alfons Cervera (Gestalgar, 1947). Gran part de les seues novel·les són un viatge al més profund del record, un esforç titànic per recuperar i amplificar la veu dels vençuts de la Guerra Civil Espanyola, de personatges com els guerrillers que habiten algunes de les seues històries: Maquis (1997) o La noche inmóvil (1999).

La memòria personal i familiar és una altra cosa. O no. Per raons que algun dia explicaré (o escriuré), i que tenen a veure precisament amb l’enfrontament amb els fantasmes familiars, vaig arribar a la nova novel·la de l’escriptor de Gestalgar, Otro mundo (Piel de Zapa, 2016). I ho vaig fer per la via directíssima d’una conversa amb Cervera sobre la memòria i l’escriptura sobre els records familiars i sobre els seus incòmodes buits i llacunes provocats per la mort, l’oblit o l’indeturable flagell de la desmemòria.

Aquest nou llibre seu és immersió en els terrenys esmunyedissos i fràgils de la memòria més propera. Una novel·la “de padres e hijos”, per seguir la seua mateixa definició de Cervera. O, més aviat, sobre els silencis del pare, sobre les preguntes mai contestades per un progenitor que, com tants altres, fou un dels perdedors de la confrontació a Espanya. Un recorregut en segona persona, un diàleg materialment impossible, literàriament adient, amb les històries esfilagarsades del passat. “Me pasé todos estos años haciéndote preguntas y estaba seguro de que las pocas veces que contestabas te habías inventado todas las respuestas”, es lamenta el narrador.

En Esas vidas (1999), finalista del Premi Nacional de Narrativa, i Tantas lágrimas han corrido desde entonces (2012), Cervera havia visitat la figura de Teresa, sa mare. I en Otro mundo, títol que deixa albirar de manera molt tèbia tot el que conté al darrere, tot el seu contingut ocult, Cervera parla d’un pare adust i treballador, un home que s’esbrina d’una peça, que algun dia podia haver canviat el seu destí per les dots com a actor. “Dicen, todavía hoy lo dicen, que eras un actor extraordinario, el mejor que ha habido en la Serranía, y que llegaste a actuar con Miguel Molina y otros artistas en un acto por la República en el teatro Apolo de Valencia. Pero nunca falte una sola noche en el horno, aclarabas (…)”, conta el narrador sobre aquest fascinant personatge del pare.

La resta de coses ja les descobrirà el lector. Cervera fa el viatge envers la memòria familiar i els fets i silencis del pare penjat dels records infantils i de joventut, de referències literàries i cinèfiles, de la prosa precisa i emocional, d’alta concentració literària, que sempre l’ha caracteritzat. Un llibre que és un procés intern, una escriptura “del lado de la interperie”. Brillant, dolorosa i necessària.

 

Els comentaris estan tancats.