Els personatges, ben apamats, pintats amb bastants arestes psicològiques que els fan atractius al lector. Uns protagonistes que es mouen en terrenys inestables, però que s’esforcen per bastir fonaments per a fer i refer les seues vides. Altres reclams d’El meu nom no és Irina són la vivacitat de la llengua, d’una plasticitat potent, gràcies a les comparacions, construïda a partir d’un llenguatge fresc i contemporani, el ritme i els salts de modulació narrativa, les anades i vingudes i les interferències entre la realitat i la ficció, les complexitats que introdueix cada nou estadi de la història, coronada amb una sorpresa final que enriqueix el cosmos creat per Xavier Aliaga