En unes pàgines centrals de Les quatre vides de l’oncle Antoine, Xavier Aliaga reconeix que no ha estat fàcil trobar l’estil —el volum de veu— i l’enfocament d’objectiu per tal d’abordar una narració en què se sent tan implicat, en què algunes preguntes a tios i cosins són ofensivament incòmodes, inquisitives. De fet, aquesta reflexió sobre el procés d’escriptura representa un dels millors episodis del llibre: el nerviosisme i la febricitat quan s’estira d’un fil i s’obtenen recompenses, les sospites que la realitat desmentirà el que s’ha transmés al llarg de dècades entre germans i fills, la decepció quan el revelat no reprodueix allò que l’autor, des de ben menut, havia imaginat
Els comentaris estan tancats.