Si fos un còmic, El meu nom no és Irina seria dels de la línia clara: l’argument i el llenguatge estan ben aparellats i el paral·lelisme entre el que el protagonista llegeix i la seua pròpia vida traça un efecte especular que dota la narració del mínim de profunditat capaç d’esvair qualsevol frivolitat relacionada amb les convencions del gènere.