‘TRÍPTICO’: LA POESIA DE MATEO MARCO AMORÓS

Llibres que porten a més llibres. Experiències que duen a coneixences. Si hi ha alguna cosa bona d’anar amunt i avall fent apostolat literari és el contacte amb altres realitats, amb amants de la literatura d’ací i d’enllà. I ja ho havia contat ací, però les visites al Baix Segura han estat motor d’un reguitzell de vivències i sensacions enriquidores. Però avui no he vingut a parlar del meu llibre.

Vaig conèixer Mateo Marco Amorós, columnista i escriptor, de manera indirecta, arran d’un article que escrigué en la premsa local a propòsit del reportatge que publicàrem en El Temps sobre el procés de retrobament identitari al Baix Segura amb les seues arrels, que són les nostres. Em va sorprendre el to constructiu i amable. La confirmació que la percepció i el to del meu reportatge no havien perdut el focus.

Recentment, vaig tornar a Oriola per participar en el saló que dediquen a la literatura infantil i juvenil. Allí vaig poder saludar en persona Mateo Marco. Parlàrem uns minuts tan sols. Però posà en les meues mans un llibre de poemes que havia escrit, Tríptico. I em va dir alguna frase com la que apareix a la introducció del llibre: “Aquí, entonces, los versos. Pero no sé si la poesía”. Una edició molt curosa, amb una tipografia esplèndida i fotografies del seu il·lustrador de capçalera, Joaquín Marín. D’haver tornat a Xàtiva en tren, haguera fet mos de seguida. El retorn en automòbil ha ajornat una mica la lectura. Fins ara.

Tríptico, un recull de tres poemaris escrits en moments diferents, conté versos. Però també poesia. De vegades més costumista, molt arrelada a la terra, als pares, als paisatges, als racons, a les anècdotes i històries d’infantesa, amb regust a Miguel Hernández en cada cantonada, és clar. També hi ha passatges més lírics, d’amor i mort, de sexe i tendresa, versos farcits de sinestèsies, de simbolismes i imatges, rics en recursos i expressius. De poeta llegit.

Recuperem, d’alguna manera, aquella vella secció de “Poetes Sota la Creueta”, us pose ací baix alguns fragments ben colpidors. Primer, un poema complet, “Bicho de luz”:

Que no eras luciérnaga,
lo siento.
Que eras gusano de luz butano.
Y brillabas con el día,
fluorescente débil de sol.
Las baldosas hidráulicas,
gris cementerio
y la tierra de la calle,
desierto.

I acabem amb un fragment ben intens del poema “Febrero”:

Piedras certeras lanzadas en la niñez
a un ruido seco,
crujido de diana muerta
en oasis de ternura añorada.

Húmeda el alma,
empapada por la tormenta de un levante aspirador
se apasionó tranquila la tranquila pasión
al choque de los ritmos.
Cerrados ya los ojos en interior luminoso
sólo soñó -la esperanza-
el verificar entrañable de una hipótesis.

Foto: Joaquín Marín