D’un temps ençà, les fires del canvi de govern, més l’afegit de les activitats organitzades per l’Ateneu, proporcionen alguns al•licients més. Modestos, encara: la maquinària es mou molt a poc a poc. El gegant desmesurat que és la Fira es resisteix a abandonar els vells hàbits, es mou per la inèrcia monstruosa del seu pes, a còpia de lleis no escrites. Xàtiva, l’entorn que acull la festa, la salvaguarda en part de la vulgaritat. Ho explicàvem en un article del Llibre de Fira, un dels òrgans vitals que comença a recuperar el pols. Cal feina encara.
La programació de la festa, en tot cas, ha guanyat en eclecticisme, en abastar a més gent. La recuperació del Festival de la Cançó ens regalà una actuació bellíssima de Marina Rossell, penjada del seu magnífic Cançons de la resistència i del seu admirat George Moustaki. La catalana tornava a Xàtiva 34 anys després. Es diu ràpid. Malauradament, vaig fer tard a l’espectacle de Mara Aranda, però de l’antiga vocalista de l’Ham de Foc es pot esperar sempre el bo i el millor. Tampoc no vaig veure Xavi Castillo: el d’Alcoi omplí i, com no podia ser d’una altra manera, generà polèmica entre la franja previsible del respectable. Havia de ser una de les atraccions fireres. Com també Dani Miquel, el miracle de la recuperació de les nostres cançons infantils, a qui la Plaça del Mercat gairebé se li va quedar menuda. Uns dies abans, a la Plaça de Sant Jaume, Borja Penalba i Mireia Vives cantaven per a la fira alternativa de l’Ateneu. Un luxe.
Però una cosa sobre totes les demés va fer rendir-se el meu “jo” escèptic, el concert de pagament de la Murta. L’èxit de La Raíz, precedit de les actuacions de Barbaritats, als quals no vaig poder veure, i Dremen, que tret d’un parell de temes em deixaren fred, l’esperava: els de Gandia són un dels grups de moda, creuament de compromís polític, pegada melòdica i eficiència escènica. Amb ells, el camp fou una festa. Però l’espera per veure a Zoo, una banda en la nostra llengua amb un discurs musical més subtil i elaborat, al meu parer, es va fer eterna. Pensava que la gent fotria el camp, en acabar els cap de cartell. Però gairebé tothom aguantà la posició: veure un concert de qualitat, en valencià, amb milers de persones cantant i ballant, era un goig pendent. Un petita catarsi compartida. Després de dos anys de gira amb l’esplèndid Tempestes venen del sud, que es tancaven a Xàtiva, un Panxo exhaust i acalorat s’acomiadà d’un públic feliç i igualment derrotat. Sols el cansament d’uns i d’altres impedí un tancament encara més memorable.
I servidor tornà a casa feliç i amb càrrec de consciència: m’havia compromés a participar al matí següent al rodatge del curt El somni de la seua vida, sobre un relat del gran Toni Cucarella. Sortosament, el director, Jaume Bayarri, em deixà portar ulleres de sol. El personatge, un venedor freak, es prestava a això. Esperant no haver malbaratat cap escena, vaig cloure el meu debut cinematogràfic tardà i espere que no massa desastrós. Comptat i debatut, no havien estat unes festes com sempre. Qui ho anava a dir.
La del 2016 fou una Fira d’Agost de menys, que no de més.
PD: A una encantadora parella de lectors de les meues ratlles que em demanà fer-me una fotografia amb ells en el concert de Zoo els hauria d’haver convidat a una cervesa: aquestes coses no passen sempre. No passen mai, per ser més exactes. Resta pendent.
Panxo, de Zoo, foto d’Àlex Belza
Els comentaris estan tancats.