‘VIDES DESAFINADES’ A MALLORCA, LA CRÒNICA

Quan comença un llibre a rodar i vas a molts llocs, sols introduir les presentacions dient que estàs molt content de ser-hi aquí o allà i és veritat. Però hi ha llocs, com a les Illes, que t’hi trobes com a casa, on l’acollida sempre és càlida i propera. Així va passar a Palma, on dijous presentàvem Vides desafinades gràcies a una invitació de l’Institut Ramon Llull. Excel·lent organització, bona assistència (persones desconegudes, bàsicament, la qual cosa està molt bé) i presència de la IB3. Aquestes coses són importants i s’ha d’estar agraït. Això sí: trobe a faltar, darrere de mi, el logotip de la Generalitat Valenciana fent companyia al dels governs de Catalunya i les Illes. Manies.

Entrevista, foto institucional i a la faena. L’escriptor i amic Pere Joan Martorell introdueix l’acte amb un text intel·ligent i amé sobre la novel·la. El teniu afegit ací baix, després de la crònica. I llegeix un fragment, escollit a l’atzar, i curiosament és de Francesc, un personatge que no sol aparèixer citat pels presentadors. Quan em toca a mi conte un poc el que vinc contant i, com que ja estic una mica avorrit de dir sempre el mateix, introduïsc l’explicació detallada del títol original, La tomata és una fruita, llegint un text que contextualitza l’explicació.

Per acabar, demanem una voluntària. Tot i la majoria femenina aclaparadora, no hi ha èxit i la coordinadora de l’Institut, Margalida Vidal, s’ofereix per petició popular. Calia una veu femenina per llegir un monòleg de Vicky. Com que el text és bastant picant, i Margalida i el públic no s’ho esperen, la situació és divertida. En acabar la presentació, se’ns acosten unes quantes persones amb origens valencians. S’agraeix. I fem noves coneixences illenques, amistats d’amistats. Un acte molt agradable. Ací mateix teniu la crònica de la institució.

I un gran postpartit. Sopar, en bona companyia, i un xicotet tour nocturn, cap a alguns llocs amb sabor. Un d’ells és el Lórien (un terme extret d’El senyor dels anells), un pub a l’estil irlandés i un dels caus i punt de reunió dels Antònia Font, una formació que, com sabreu ja, es cita a la novel·la reiteradament, rotllo fan. Sembla ser que allà és va gestar el concepte de Lamparetes, el nou disc dels mallorquins. Deixem un llibre dedicat al pub, per si algú s’encurioseix, celebrem Sant Patrici, de forma avançada, i ens fem fotografies. Abans, Joana, una nova amiga, s’havia compromés a fer arribar el llibre a alguns membres d’Antònia Font. Un viatge molt profitós. Visita a Es Pinzell, un altre cau amb sabor, on tenim una conversa profunda sobre algun dels temes que s’hi tracten a la novel·la. Cal que ho deixem, perquè després va la part on acabes cantant Boig per tu de Sau amb uns desconeguts.

Millor si llegiu el text de Pere Joan:

En aquesta novel·la, ja des del títol mateix, prou explícit i clar com per poder intuir el gruix essencial i temàtic del contingut de l’obra, Xavier Aliaga ens introdueix en un món, directe i contundent com una punyada al nas o una coça a l’estómac, que és el nostre, un món en el que vivim plenament immersos i que per això mateix coneixem i acceptam com el propi, l’únic important i vertader, a voltes meravellós i gratificant, a voltes ombrívol i fastigós, amb tota la seva càrrega –val a dir que no és poca ni banal- de bellesa i de brutícia, de llum i de tenebra, de plaer i de desencís, de certesa i de misteri, d’esperança i de fracàs, de record i d’oblit…

Aquestes “vides desafinades” de Xavier Aliaga, d’una manera o altra, també són les nostres vides. O a l’inrevés. I aquesta sensació identificativa entre les “seves” vides i les “nostres”, aquesta possibilitat d’establir comparacions i paral·lelismes entre els personatges de la novel·la i nosaltres o el nostre cercle d’amistats i coneguts, és el que dota el llibre d’una força diguem-ne encuriosida i hipnòtica, el que ens atrapa des del primer moment, des de l’instant mateix que una veu ens parla en primera persona des de dins el vagó d’un tren que va de Barcelona a València. Ell és en Gerard, un informàtic destinat a València per treballar en un nou projecte, el company d’Alícia, que no veu amb bons ulls la partida del seu xicot, ara que finalment ella ha trobat plaça de professora a Barcelona. En aquesta primera part de la novel·la –titulada Els enderrocs- també Vicky, una al·lota que juntament amb la seva amiga Marta porta les regnes d’una discogràfica independent mentre espera que en Jordi torni per viure amb ella, ens va desgranant les seves peripècies existencials: els problemes per tirar endavant l’empresa, la seva mare, a qui li han diagnosticat una greu malaltia, les dificultats de la seva relació a distància… A la segona part –Escombrant- els protagonistes són na Marta i en Francesc. Ella és la sòcia de na Vicky, com hem dit abans, parella de n’Antoni –un professor universitari que resultarà cabdal per al desenllaç de la història-, que s’enrotlla amb n’Àlex, un dels músics de la banda que estan promocionant. I ell és el company de feina d’en Gerard, crític de música que no es perd cap concert que valgui la pena, eternament enamorat de na Marta, amb qui va sortir abans que ella conegués n’Antoni. I a Les cendres, la darrera part del llibre, els qui ens parlen són en Jordi i n’Alícia, sempre, com la resta de personatges, amb aquesta primera veu còmplice i directa, d’una gran eficàcia tant a l’hora de mantenir l’interés, la tensió argumental, com en el moment de descriure ambients i analitzar situacions, una veu que engloba els diàlegs més superficials i les introspeccions més fondes, que avança seguint un flux narratiu ben engrassat, sense ruptures ni distorsions, que proporciona a cadascú un to únic, força precís i lleugerament diferenciat, enriquit per l’alternança en l’ús de l’estàndard acompanyat dels registres dialectals valencians.

A grans trets, es pot definir Vides desafinades com les històries creuades d’uns homes i unes dones que es troben més o menys a la meitat del camí, ni joves però tampoc prou madurs com per formar part de l’edat adulta. Per definir-los i emmarcar la seva existència, potser ens convé parlar de Peter Pan i arribar fins a Z. Bauman. Alguns d’ells no volen madurar perquè els espanta el que es poden trobar enllà del que fins ara han viscut. La responsabilitat i l’esforç els creen un conflicte. Volen canviar la seva situació actual però no troben l’ajuda o el coratge suficient per fer-ho. Tots tenen clar, com diu en Jordi, que “El plaer és el motor de la vida, la trampa hedonista amb què la naturalesa ens enganxa i ens atrapa en la xarxa”. Però, com evitar caure en el parany? Com aconseguir el que volem i desitjam –parella, bona feina, doblers, diversió…- sense haver de pagar un preu massa alt, un tribut per a sempre? Com enganyar la vida per arribar a la felicitat? Aquesta és la pregunta clau. Kierkegaard, avançant-se a Marcuse i Adorno, fins i tot a Debord i la seva teoria dels sentiments d’alienació a partir de la crítica dels supòsits de Marx i Lukács, ja ens féu saber que l’home, la naturalesa humana, està totalment condicionat pels seus actes, pels seus fets, per les seves accions. I d’aquí en sorgeix una figura inconsistent i voluble, dispersa i capritxosa, diversa i múltiple. Finalment, Bauman n’agafa el testimoni per endinsar-nos en la modernitat líquida. Ara, avui dia, la felicitat, més que una aspiració col·lectiva és un desig individual, una voluntat constant i infatigable d’abastar quelcom abstracte, gairebé impenetrable, efímer i vague. Ara entenem que la felicitat no és una situació purament estable sinó que l’hem d’anar construint i refermant a través d’una recerca activa, contínua, adaptable a les circumstàncies personals. Tots els personatges de Vides desafinades es troben en lluita contra aquell spleen de Baudelaire, contra el desencís i les ferides que la convivència i els sentiments provoquen. Potser el fracàs existeix perquè, com diu na Marta: “Desitgem el que no podem tindre”. I ella mateixa ens aconsella: “Ningú pot sobreviure en aquesta merda de món sense una mica de cinisme i distanciament”. I a on s’aferren per fer-ho? A la festa, al sexe, a la beguda, a la música…

Sobretot a la música, és clar, una de les gran passions d’Aliaga. Per això mateix la banda sonora ens emociona i ens captiva. Ens fa estremir i ens fa vibrar. Los Planetas i Micah P. Hinson. Franz Ferdinand i Nick Cave. REM i Tom Waits. Mishima i Antònia Font. Strokes i Happy Mondays. Joy Division i Interpol. Panda Bear i Editors. I encara molts més. I sobretot els Radio Free Europe, el grup, molt indie i molt jove, que na Vicky i na Marta editen i porten a concerts per tal de tirar endavant el seu segell discogràfic. Configuren, aquests grups i altres marques per a consum cultural, d’estètica directament alternativa o underground, un ingredient força enriquidor i gustós, que es mescla entre les pàgines del llibre sense pedanteria ni artificiositat. També hi trobam les noves tecnologies –l’iPod, MySpace, les xarxes porno…-, que es mesclen amb sales històriques com l’Apolo i ens remeten a alguns baretos del Raval barceloní o del Carme valencià. També hi desfilen algunes imatges que funcionen a mode de postal de souvenir o de fotografia instantània per a situar-nos en el context i en els llocs per on pul·lulen, la majoria despistats i insatisfets, els nostres personatges: sobretot València i Barcelona –encara que hi ha una escapada de concert a Londres- en època de crisi econòmica, mogudes nocturnes i dubtes de caire emotiu i existencial. Estudiants Erasmus i executius progres, polítics i “culturetas”, professors i “pijes”, tot s’entrellaça subtilment i eficaç, amb un toc de mà mestre, rotund de cara al lector per tractar el tema –més de forma soterrada que no com a eix central de la trama- del maltractament, la violència de gènere, que deixa la seva fonda empremta i conflueix amb la resta de motius desencadenants: l’amor i el desamor, l’amistat i la traïció, la recerca d’un lloc al món, la tria entre el batec de les pulsions i les passions o el llast de les obligacions i els compromisos, el dubte davant les noves possibilitats o els vells costums de sempre, tan propers i coneguts, tan simples i segurs com volàtils…

Tot això, a vegades més visceral i anàrquic i en altres ocasions temperat i racional, tractat amb un estil precís i directe, amb un format enganxós i des de diferents punts de vista, elaborat i sòlid, amb ofici i nervi creatiu, més aviat com un Carver o un Scott Fitgerald, més com un Cheever o un Ford que no pas com un Ginsberg o un Kerouac o un Bukowski, per citar els integrants d’un grup literari que surt de passada a la novel·la, més bregats, aquests darrers, de vida i d’experiència i de mil històries que conradors d’una prosa sòlida, elegant i treballada. Amb un bot qualitatiu força remarcable respecte de les novel·les anteriors –a saber: Si no ho dic, rebente (Premi Vila de Lloseta 2005) i Els neons de Sodoma (Premi Andròmina 2008), Xavier Aliaga, amb aquestes “vides desafinades” resultà guanyador de l’última edició del Premi Joanot Martorell, la qual cosa situa l’autor de Xàtiva en el punt de mira de la crítica més exigent i amplia les possibilitats d’una gran xarxa de lectors, sobretot aquells interessats en els models actualitzats del Peter Pan, amb conflictes generacionals, sempre presents i renovats per les noves fornades d’adults adolescents que s’han anat refugiant sota el paraigües de l’anomenada “crisi dels 40”.

Comptat i debatut, amb aquest nou llibre, una novel·la de veus i de noms, de lluita i de redempció, d’actualitat i de revolta, Xavier Aliaga ens congratula amb el plaer de la lectura, emprant una prosa amena i desinhibida, dúctil i eficaç, fent servir les històries creuades d’unes vides que es mouen entre el llindar de l’abisme i la immensitat de la incertesa i l’inconegut. I ja per acabar, tan sols un consell: deixem que els acords d’aquesta gran simfonia vital i passional ens impregnin la pell i el cos, ens amarin la ment i l’ànima.

Pere Joan Martorell