Fa no massa, per casualitat, vaig conèixer la cantant i compositora Laura Cruells. Gràcies a aquella trobada em vaig dur cap a casa un disc que, malauradament, no havia escoltat durant el seu llançament, sepultat entre el munt habitual de novetats sospitoses. De vegades passa. Però d’aquest Equilibri, l’engrescador debut de Cruells junt al violoncel·lista i també compositor Marçal Ayats, haguérem parlat abans, en temps i forma. Perquè aquesta no és una proposta a l’ús.
Hi ha en Equilibri una relativa economia de recursos dels quals Cruells i Ayats n’extrauen profitosos resultats: una mena de pop de cambra amb percussions mínimes, cordes i l’expressiva veu de la meitat femenina del grup com a elements troncals. Això i una innegable atenció als textos, de producció pròpia amb l’excepció d’un poema de Josep Carner (“El gessamí i la rosa”). “Sóc com tu, una arrel en un terra eixut, / que sap que plourà”, canten en “Arrel”, un tema que serveix com a carta de presentació i cruïlla estilística.
La suggeridora “Pell bruna” i el seu ben trobat pizzicato condueixen l’oient cap a un dels grans moments del disc, el tema que dóna nom a l’àlbum, un estupend treball melòdic i de trobar els arranjaments justos i necessaris per vestir la reeixida interpretació de Cruells, plena de matisos i giragonses. Una invocació a les “ànimes en equilibri constant” com a metàfora amorosa. Un tema ben bonic. Porta d’entrada a la cinematogràfica i intensa “Tot passa” i a un altre molt bon tema, “Camps a través”, de nou amb una melodia de vellut i un treball amb els arranjaments de corda precís i preciós.
Explorada aquesta veta, l’àlbum conté un tram final que, de manera intel·ligent, articula el seu discurs a través d’uns altres registres: la citada “El gessamí i la rosa” i “La cançó d’amor” que tanca l’àlbum poden recordar d’alguna manera al treball de Sílvia Pérez Cruz de relectura dels gèneres populars. Mentrestant, els arranjaments d'”XI” desprenen una certa flaire a Andrew Bird (el gran mag de la integració de les cordes en el discurs pop) i “El mar i la barca” s’afronta amb un grau d’aspror controlada però torbadora. Rodejos sobre el llibre d’estil base que li senten estupendament al disc. Com ara també l’enfocament jazzy i francòfon de “Le train” o la juganera “El gat”. Una recerca saberuda de l’equilibri a diferents nivells que potser ha tingut a veure amb l’encertada producció de Joel Condal i a l’esperit obert i experimentador de la banda.
Bones notícies que fem constar (amb retard) perquè a ningú (més) li agafe desprevingut (/-da) un hipotètic (i desitjable) segon lliurament d’XY.
Els comentaris estan tancats.