El volum en qüestió és Una semana en el motor de un autobús, subtitulat, amb encert i olfacte comercial, com La historia del disco que casi acaba con Los Planetas. I l’encarregat de dur a port la difícil empresa, amb molts més encerts que dèficits, ha estat el periodista musical Nando Cruz. També s’hi inclou un prescindible pròleg de Julieta Venegas (quin entestament en convertir aquesta agradosa cantautora mainstream mexicana en un referent indie) i un interessant epíleg de Julián Rodríguez.
El principal encert de Cruz, a més d’una tasca documental i d’entrevistes personals que s’esbrina exhaustiva, ha estat convertir un llibre documental en una mena de novel·la que es llegeix (es devora, si t’agrada el disc) com si t’estigueren interpretant els termes d’una llegenda urbana. De fet, parlem d’un disc i d’un grup amb aura, i d’una història, la de la composició i gravació d’Una semana en el motor de un autobús en ple procés d’autodestrucció personal i col·lectiva. Hi ha les drogues, sí, com una part del paisatge tòxic reflectit en les cançons, però també els dubtes creatius, les tensions d’una banda amb discurs i voluntat independent però que edita amb una multinacional. La d’un grup que vol arribar a un públic extens sense renunciar als seus principis.
Cruz ha furgat en les ferides personals i creatives, les tancades i les que encara supuren, ha fet emergir tota aquella tensió i l’ha relatada amb brillantor. A més, no perd la perspectiva: parlem de música, i això es dedica gran part del text, a explorar les cançons, a il·luminar la seua confecció. Com a lector hi ha el problema que en descodificar alguns dels temes i el significat de les lletres, la imbricació en el procés que vivia el grup, el disc perd una mica de màgia, es desmunten algunes percepcions personals. Ben mirat, però, tampoc no passa res. Han passat uns quants anys i ja ens poden contar que els Reis són els papàs sense que això ens provoque un trauma. I també apuntaria, en aquest cas com a retret, que el llibre, tot i no ser hagiogràfic, preserva la imatge de J i accentua els conflictes lisèrgics de Florent. Potser va passar com ho conta Cruz. Potser no tant. Si és veritat que, en cas de conflicte irresoluble entre versions, l’autor fa l’exposició de les posicions en conflicte.
En tot cas: un llibre que compleix la funció de contar una història d’un disc de rang superior a aquells que el tenim en els altars. I potser també servisca per fer arribar a més gent l’obra cabdal de Los Planetas amb permís de La leyenda del espacio (2007). Una funció que, si més no, també vol complir aquest post: si no el coneixeu, escolteu un dels cinc o deu millors discos gravats mai a Espanya. Quedeu advertits. Ací, baix, un tast.
5 Comentaris
ai, los Planetas, a mi també m'agraden molt. gràcies, conseguiré el llibre.
és començar la de segundo premio i donar-me subidón, haha. i el disc de
LA LEYENDA DEL ESPACIO és un que em pose prou sovint.
pd. sabies que hi ha una rima -no sé si en concerts de heavy o de rock, nusé- que deia "eta eta eta muerte a los planetas"?
coralet
És ell llibre que tinc a la "pole" per a llegir un cop acabi el que estic llegint ara.
Los Planetas per a mi són una època indispensable de la meva vida. Són un grup de referència (per no parlar del grup de referència). Brutals, memorables, únics i inigualables.
La cançó Segundo Premio és senzillament colossal!
Ja que està sent tan comentada, ací tenen una curiositat musical al respecte de "Segundo Premio" (i, Xavi, amb participació xativina de primera fila en el projecte). Molt, però que molt recomanable. El llibre me l'apunte, gràcies.
http://www.youtube.com/watch?v=u7djfAEeCnc
No sabeu com m'alegra trobar 'planetaires' per aquesta banda de la blogosfera. Una cosa sobre el llibre: conté una interpretació sobre 'Segundo premio', que no vull avançar (ja em direu com ha anat la lectura).
I no m'estranya l'anècdota que conta Coralet, no crec que Los Planetas foren un grup molt apreciat en l'entorn, per posar un cas, del Viña Rock.
En tot cas, intercanvi d'anècdotes: Fino Oyonarte, baixista de Los Enemigos (un dia en parlarem) produí Super 8, l'àlbum de debut. A Josele Santiago (vocalista i compositor enemigo), tanmateix, Los Planetas no li agradaven gens. Amb el temps, però sembla que va canviar la seua percepció: en el directe d'acomiadament, 'Canciones escocidas' (2001), Los Planetas participen i fan una versió (brutal) de 'Sin hueso', una de les cançons més estranyes de Los Enemigos. Això va fer coincidir en un mateix disc a la banda de J i, ni més ni menys, que Rosendo, que també feia una versió.
Culdesac, he hagut de rescatar el seu comentari del correu brossa!! Un dels comentaristes de capçalera del blog!! Maleït programa!!
Gràcies per l'enllaç, la cançó és estupenda.