Fins ara sabíem que Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) era un dels narradors més estimulants de la recent literatura catalana. Amb una producció ja molt sòlida en diferents terrenys de joc com ara la novel·la, el teatre o els relats. I Triomfador (Males Herbes, 2023) és alguna cosa més que la seua darrera obra: és un testimoni construït literàriament al voltant d’una experiència, la de joveníssim jugador que viu a La Masia del Barça mentre somia jugar algun dia en l’elit. Un somni que adopta la morfologia d’un malson.

Gran part de la producció de Joan Jordi Miralles està creuada pel que podríem definir de manera genèrica com “literatura de la intensitat”. Sobretot les seues novel·les, de la primigènia L’Altíssim (premi Andròmina dels Octubre, Tres i Quatre, 2005) a la molt esfèrica i absorbent Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), un dels pocs llibres que m’ha fet passar-me d’estació en aquesta vida, passant pel colp de puny d’Aglutinació (premi Joanot Martorell, Edicions 62, 2014), proporcionaven una visió sense concessions, directa i extremada, de la condició humana. En què allò obscè, amoral o desfermat era mostrat sense obturadors i la immundícia brollava de les pàgines i ens esquitxava fins entelar els ulls. Hi ha quelcom atàvic i agitat en aquelles històries. Però també humor negre i una certa eufòria vivencial, una necessària ambivalència.

Amb el temps, semblava que Joan Jordi Miralles havia evolucionat cap a unes altres estratègies d’observació. O cap a una mirada més tamisada, menys maximalista. Sobretot en llibres de relats com el magistral La intimitat de les bèsties (premi Marian Vayreda, Empúries, 2017), o Marginàlia (Males Herbes, 2021), la intensitat, sense acabar de desaparèixer, deixa pas a una mirada més distanciada, en què el narrador mostra els seus personatges de manera més serena, menys adjectivada. Narracions d’una precisió quirúrgica, amb un estil que canvia cruesa per nuesa, amb una prosa directa però, malgrat tot, molt expressiva. La destil·lació de l’ofici. I del talent.

Amb Triomfador, una novel·la que narra l’experiència d’un adolescent jugador de bàsquet en La Masia del Barça, aquest distanciament ja no és possible. Joan Jordi Miralles va viure en aquesta residència del planter del Barça entre els 13 i els 17 anys, a la dècada del 1990. Com ara Ulisses, el protagonista de la novel·la. Estem, per tant, al davant d’una novel·la que sols podria haver escrit Miralles. On acaba el relat de l’experiència personal i on comença la literaturització, la recreació literària, és un fet en el fons irrellevant. Amb tot, com ell mateix ha explicat en entrevistes, la seua no va ser l’experiència exactament del protagonista. Fins i tot guarda un bon record del vessant estrictament esportiu.

El que importa ací és la desconstrucció del mite, de l’entorn suposadament beatífic i sa en el qual els futurs esportistes d’elit es formaven. La realitat, almenys en els anys 90 (Miralles ja ha aclarit en les entrevistes que no sap si la situació es perllonga fins ara), era que els joves vivien un entorn tòxic d’abusos, humiliacions i testosterona prematura. Una piconadora psicològica, una jungla atapeïda de feres engabiades amb les hormones disparades que es devoren entre elles. Sense que això semble importar-li gran cosa a l’organigrama del prestigiós club que hi ha al darrere. O almenys això és el que sembla.

En aquesta història, tornem a la narrativa de la intensitat, té un punt de raó el full promocional quan parla d’una experiència per al lector gairebé física. Però aquesta intensitat prové de la narració dels fets, si no distanciada almenys no potenciada de manera més o menys artificiosa. El que passa és suficientment bèstia. No cal additaments.

Sembla ser que Joan Jordi Miralles ha estat treballant el text durant els darrers tretze anys, mentre anava donant forma a unes altres obres. Segurament a la recerca del to, del com, però també, en un diàleg íntim, desfullant el què, allò que havia de ser contat. Sense deixar de fer literatura. Una prosa sense ornaments, de nou despullada i concisa, però novament molt plàstica, en què les escenes respiren i, alhora, ens tallen l’alè. Perquè aquest Triomfador és formalment una lectura àgil, absorbent, però no és una lectura fàcil.

I al mateix temps, és una lectura necessària, una bufetada a la retòrica al voltant de la formació esportiva, d’aquella èpica que bandeja sota la catifa les llàgrimes i el patiment, els sacrificis, les putades i la hipercompetitivitat, la destrucció dels rivals potencials, tot allò que hi ha de jungla despietada. De la qual, tan sols uns escollits, uns pocs, poquíssims, compliran el seu somni. Perquè potser La Masia d’avui no siga com la que es descriu al llibre. Però ens hem de fixar en el subtext, en allò que subjau en el discurs i que és aplicable a uns altres entorns, no únicament esportius.

Triomfador havia de ser escrita. Havia de ser escrita així. Ho havia de fer Joan Jordi Miralles.

‘Triomfador’ es presenta el dissabte 20 de maig a la Llibreria La Repartidora de Benimaclet, a les 12,30 hores.

Els comentaris estan tancats.