XX
I m’estalviaré el sermó, el que pense d’algú que és capaç de fotre-li la vida a la seua filla d’aqueixa manera repugnant. Però també em feia preguntes sobre l’actitud d’Irene de fer-li guardar el secret a Ainhoa, en lloc d’agafar el bou per les banyes, denunciar-te, treure’t de casa d’un puntelló als ous i portar la xiqueta a un bon psicòleg. Per què no havia fet això? Per què eixe silenci pútrid? Per les aparences? Per no perdre el seu tren de vida? I si era així, podia ser més miserable la cosa? Perquè si no era això, la vida se li havia complicat.
«Oyono, eres un fill de la gran puta», em va dir Irene així que vaig agafar-li la telefonada. Ni bona nit ni res d’això. Estava fora de sí. Vaig deixar que es desfogara una mica, que em diguera que anava a buscar-me la ruïna, que era un miserable per interrogar una xiqueta de set anys mentre els assassins del seu marit estaven lliures, que no tenia entranyes, que ens veuríem en els tribunals… Fou una allau d’improperis desordenada, caòtica i visceral, tot just el contrari de la imatge que m’havia creat de la teua dona. Quan va afluixar li vaig replicar que tenia sort que no n’haguera donat part encara, que s’estava jugant la custòdia dels seus fills, que em semblava una puta aberració el que havia fet amb Ainhoa, obligant-la a guardar el secret, a carregar amb això tota la seua vida en silenci. I vaig reblar el clau: «com podies conviure amb aquell malalt viciós, o siga tu, sense dir res, sense que passara res? Com et podies gitar al seu costat? Com li ho penses explicar a Ainhoa quan serà gran, quan ja no serà suficient dir-li que papà va morir perquè feia coses dolentes? Com la convenceràs que tu no vas tindre res a veure amb la seua mort?» Es va fer un ofegós i llarg silenci. «No pensaràs que jo…?» I em va penjar.
XXI
Al dia següent, mentre anava a la comissaria, vaig rebre una telefonada del meu cap. Passa pel meu despatx en arribar. Has de llegir una cosa.
Si comences una guerra i fas per matar l’enemic, has de saber que l’enemic es defensarà i farà tot el possible per matar-te a tu primer. Dues setmanes després de la presentació de la «Plataforma por la honestidad», un diari conservador, l’últim que es mantenia fidel als colors oficials, publicava un devastador perfil de Pedro Albors signat pel cap de política del rotatiu, acusant-lo de ser una planta grimpadora, un tipus que ocultava darrere de la seua eficiència com a consultor un home sense escrúpols, despietat amb els treballadors i immoral, un paio que havia arribat a enviar al carrer un parell de treballadores embarassades, que s’havia separat de la seua primera esposa per les constants infidelitats, extrem confirmat per l’afectada. I així tot. I la part que t’interessa: en un parell de línies perdudes entre el text, sense collons per traure-ho en un destacat, s’insinuava que la seua actual parella era, oh, sí!, Irene Llopis, la cèlebre vídua de l’assessor de la Generalitat assassinat, Feliciano Fernández, o siga, tu mateix. A més, s’afegia que fonts properes a Albors asseguraven que la relació «venia de lluny». La filtració i la manera de traslladar-la al públic tenien una mala bava atroç.
Unes hores després, la Plataforma despatxava una nota oficial desmentint el fragment rosa tenyit de negre. Que no, que la teua dona i Albors no eren parella, que es coneixien per motius de treball i que, darrerament havíeu tingut algun contacte per sondejar la possibilitat que Irene Llopis s’incorporara al projecte de la Plataforma per la honestedat, un extrem que es volia confirmar en un acte públic els propers dies i que tomba i que gira i això i allò.
Qui mentia? No va ser difícil esbrinar-ho. Un any llarg abans de la teua mort, Pedro Albors es registrava tots els dimecres, a l’hora de dinar, en un discret hotel dels afores de València. I en els hotels, en el major número d’hotels possible, convé tindre algú de confiança. Albors no anava allí a fer la migdiada, sinó a fer la rebolcada setmanal amb una distingida dama. El nostre contacte ens confirmà, sense cap lloc al dubte, que aquell dona rossa, lànguida i distant era la mateixa que t’havia calfat a tu el llit la darrera dècada llarga. No eres un paio molt llest, Feliciano, però supose que ja pots anar lligant caps: Albors es follava la teua dona des de feia temps. I Irene tenia un motiu suficientment poderós per fer-te pagar els teus pecats amb sang. Amb tot el que sabíem en aquell moment, la jutgessa va acceptar fer-los el seguiment a la teua dona i el seu amant. Sense escatimar mitjans ni esforços. De forma discreta.
Foren un parell de setmanes intenses. Entre l’episodi d’Ainhoa i les revelacions en premsa, Irene començà a perdre els nervis i a cometre errades, arrossegant el mateix Albors a l’abisme. La dona d’una peça, la mare coratge, esdevingué un espantall histèric superat pels esdeveniments, incapaç de mantenir la boca tancada mentre la tronada es perdia per l’horitzó. Pensaven que no quadraríem la intensa agenda d’Albors dels mesos precedents, tan distinta a les seues rutines, amb viatges a l’estranger i zones buides, dies sencers de desaparició de l’oficina sense retre comptes als seus subordinats. Que no descobriríem els comptes en paradisos fiscals a través dels quals es canalitzava la despesa en els passos inconfessables de l’operació. I, sobretot, pensaven que no anàvem a seguir-los a aquell hostal perdut en una carretera secundària de Terol, que no gravaríem la conversa on Irene tractava de convèncer el seu amant que els acabaríem agafant, que tot s’havia acabat, que ella no ho podia resistir més, que estava fins a les celles de pastilles per dormir, que no s’havia ficat al llit amb al fill de puta del negre, o siga jo, pels seus fills. Li deia, entre sanglots, que tot havia estat una bogeria, mentre Albors recorria l’habitació de banda a banda, potser especulant que la bragueta li havia jugat una mala passada. Sol passar. Aquell dia no follaren.
Supose que ja ho tens bé. Ets el tonto útil més patètic de la història.
XXII
Com és la vida. Pensa en el temps d’immediatament abans que tot es fera malbé, en la vostra llar perfecta de gent moderadament triomfadora i perfecta del Valencian way of life, de fills guapíssims i perfectes, de relacions i amistats triomfadores i perfectes, abans de fer bullir un brou infecte fet de vicis, de comportaments pertorbats, els teus, d’ambició sense mesura, la d’ella. Tu feies el que feies i la teua dona conspirava per liquidar-te i garantir-se un futur ple de comoditats. Però s’alià amb un idiota presumptuós a qui li va poder la pressa, l’ànsia per trencar la baralla. Una olla que us ha portat a la destrucció. Tu, mort. I els vius, carn de psiquiatra. Com Irene. Com la teua filla. Encara que Irene passarà el tràngol entre reixes. I jo espere i desitge que Ainhoa trobe amb els iaios la normalitat i la vida que mai no havia d’haver perdut.
Feliciano i Irene. Irene i Feliciano. No heu generat ni pau ni felicitat. Quin tall d’idiotes. Com em reconforta no haver-me-la follat. Com m’agrada haver-li posat jo mateix les manilles.
No sé si m’estàs escoltant, però tenia temps abans d’anar a votar i m’he sentit arrossegat per una força estranya. Serà la meua darrera visita. No et mereixes aquest racó agradós i net del cementeri, ni aquestes flors. Una mare és una mare, malgrat tot. Però si fóra per mi hauria tret les teues restes del nínxol i les haguera dispersat en un abocador il·legal, a l’abast dels gossos i els voltors. El que es mereix un merda com tu, algú que ho tenia quasi tot i ho va vessar per l’excusat. Tampoc no seràs el primer ni l’últim. Estic content. I ballaria una polka sobre la teua tomba però aquestes impersonals bresques, enfilerades, dretes i quadriculades, per a cadàvers són un puto entrebanc. Supose que les fan per guanyar un espai que els morts no necessiteu… I ja. He d’anar-me’n. Només volia que ho saberes.
This is the end
Relat publicat en l’antologia Crims.cat 2.0., Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans (Alrevés, 2013).
2 Comentaris
Cool!
Gràcies.