IRINA VISITA REQUENA DESPRÉS DE PASSAR PER XÀTIVA I BENIGÀNIM

Després de profitoses visites a l’IES Simarro de Xàtiva i l’IES Les Foies de Benigànim, realitzades abans d’acabar 2013 (ara en parlarem), continuem itinerari de trobades amb els lectors més joves d’El meu nom no és Irina (Andana Editorial, 2013): aquest divendres de matí, dia 17 de gener, li toca el torn a l’IES Oleana de Requena, en una xarrada a instàncies de la professora Lluïsa Cifre i amb el suport econòmic de la Institució de les Lletres Catalanes.

Els primers contactes amb els estudiants han resultat engrescadors. A Xàtiva, de la mà de l’escriptor i professor Antoni Espí, parlàrem de la novel·la amb estudiants de batxillerat que trobe connectaren bastant bé amb la proposta. Independentment que els agradara més o menys la novel·la, hi havia punts de coincidència bastant clars: millor el relat medieval que el de ciència-ficció (als adults els passa al contrari) i, això és curiós, millor la secció final russa, més complexa, que la primera part de la novel·la, més convencional, per dir-ho així, i més centrada en els conflictes del protagonista adolescent. La qual cosa confirma que estan perfectament preparats per accedir a nivells de lectura més complexos.

De la part del debat més sucosa i amb més interpretacions no podem parlar, malauradament, perquè és la que afecta al final (o finals). I aquestos textos són consultats per estudiants (i lectors) que afronten la lectura de la novel·la. Dir, en tot cas, que plantejaren una qüestió que comença a ser habitual, si hi haurà segona part. Un tema que no podem obrir, lògicament, sense parlar també de les capes i els finals oberts (i tancats?).

A Benigànim, amb la professora Carme Gosàlbez, parlàrem amb estudiants d’ESO. Ací la descodificació de la novel·la és més desigual que la que fan els estudiants de Batxillerat, però hi ha una part substancial de joves que ha entrat molt bé en la proposta. Almenys, el nivell d’atenció durant la xarrada fou gran, tot i que potser per timidesa i per l’edat, els costava més que als estudiants de batxillerat plantejar preguntes difícils i fer les seues pròpies interpretacions sobre la lectura. Però les preguntes que es llancaven resultaven igualment interessants. Com a curiositat, a grans trets els feien el pes les mateixes parts que als seua companys més grans. El que demostra, tornant enrere, que els lectors d’aquestes edats poden accedir a lectures més exigents.

Uns i d’altres, això sí, deixen Anna Karenina per a més endavant: tret d’algun cas aïllat, no s’havien sentit encuriosits. Esperem que la llavor germine algun dia.