XVI

Amb Irene no haguera estat diferent, perquè no hi havia enamorament. No com ho entenen la immensa majoria d’infeliços. En l’única visita que li vaig fer a la nit, quan els teus fills ja dormien, Irene semblava esgotada, a punt d’esclatar, com si la pressió sostinguda en el temps haguera de detonar. El seu esguard havia perdut la naturalitat fingida per tornar-se afligit, o tibant, o tot alhora. Havíem sabut que, mesos enrere, t’havien convidat a un parany, a les rodalies de Borriana. No constava entre les teues aficions. Volia saber si ella havia estat allí, o si coneixia algú dels que va anar. M’escoltà amb atenció, però respongué que no se’n recordava, que no sabia res. Un parell de llàgrimes lliscaren per les seues galtes i els llavis molsuts i tendres començaren a tremolar. No podia més, va dir. Em vaig apropar. I es llançà amb suavitat al meu pit, sanglotant, suplicant que es resolguera tot, que per favor s’acabara aquella tortura. Li vaig contestar que estava fent el possible, que feia setmanes que no em dedicava a una altra cosa. Que amb tot el seguit d’hores de la vida que fèiem junts era ridícul que em tractara de vostè. Somrigué. Potser necessites descansar, li vaig dir, tinc una casa en Moraira, allí ens podríem perdre un cap de setmana, si vols. Em va sorprendre la meua pròpia gosadia, però la proximitat del seu cos, el moment d’intimitat, de proximitat, m’havia encoratjat, m’havia fet perdre el sentit de la prudència, la percepció del ridícul. Jo també estava fart de tot. Però no sabria dir-te quina cosa m’obsessionava més, si resoldre aquell cas o perdre’m un parell de dies amb la teua dona. M’estava tornant boig. El ben cert és que vaig punxar. Greument, a més: s’hi va separar amb violència, em va mirar amb incomprensió, amb els ulls injectats de sang. Em va tirar en cara, irada, que fotera el camp, amb un to de veu baix i trencat. Afegí que ja sabia on era l’eixida. I va eixir cames ajudeu-me, sanglotant amb més força, cercant algun racó dels tres o quatre banys de la casa. En desaparèixer Irene, vaig escoltar un ¡hola! tendre i infantil. Era Ainhoa, la teua filla, amb un pijama d’ossets i els cabells rossos deliciosament dispersos. «Mamà no plora perquè papa s’haja mort, mamà plora perquè papà era dolent», vingué a dir, més o menys.

Seguir llegint