XVI
Amb Irene no haguera estat diferent, perquè no hi havia enamorament. No com ho entenen la immensa majoria d’infeliços. En l’única visita que li vaig fer a la nit, quan els teus fills ja dormien, Irene semblava esgotada, a punt d’esclatar, com si la pressió sostinguda en el temps haguera de detonar. El seu esguard havia perdut la naturalitat fingida per tornar-se afligit, o tibant, o tot alhora. Havíem sabut que, mesos enrere, t’havien convidat a un parany, a les rodalies de Borriana. No constava entre les teues aficions. Volia saber si ella havia estat allí, o si coneixia algú dels que va anar. M’escoltà amb atenció, però respongué que no se’n recordava, que no sabia res. Un parell de llàgrimes lliscaren per les seues galtes i els llavis molsuts i tendres començaren a tremolar. No podia més, va dir. Em vaig apropar. I es llançà amb suavitat al meu pit, sanglotant, suplicant que es resolguera tot, que per favor s’acabara aquella tortura. Li vaig contestar que estava fent el possible, que feia setmanes que no em dedicava a una altra cosa. Que amb tot el seguit d’hores de la vida que fèiem junts era ridícul que em tractara de vostè. Somrigué. Potser necessites descansar, li vaig dir, tinc una casa en Moraira, allí ens podríem perdre un cap de setmana, si vols. Em va sorprendre la meua pròpia gosadia, però la proximitat del seu cos, el moment d’intimitat, de proximitat, m’havia encoratjat, m’havia fet perdre el sentit de la prudència, la percepció del ridícul. Jo també estava fart de tot. Però no sabria dir-te quina cosa m’obsessionava més, si resoldre aquell cas o perdre’m un parell de dies amb la teua dona. M’estava tornant boig. El ben cert és que vaig punxar. Greument, a més: s’hi va separar amb violència, em va mirar amb incomprensió, amb els ulls injectats de sang. Em va tirar en cara, irada, que fotera el camp, amb un to de veu baix i trencat. Afegí que ja sabia on era l’eixida. I va eixir cames ajudeu-me, sanglotant amb més força, cercant algun racó dels tres o quatre banys de la casa. En desaparèixer Irene, vaig escoltar un ¡hola! tendre i infantil. Era Ainhoa, la teua filla, amb un pijama d’ossets i els cabells rossos deliciosament dispersos. «Mamà no plora perquè papa s’haja mort, mamà plora perquè papà era dolent», vingué a dir, més o menys.
En una altra circumstància haguera buscat alguna frase conciliadora, t’haguera defès, malgrat tot, per evitar més patiment a la teua filla. Però semblava que en ta casa no funcionava la imatge de pare ideal que Irene havia tractat de projectar públicament. A la seua manera, malgrat els set o huit anys, Ainhoa ja devia saber que papà es gitava amb qui no devia, que l’havien matat perquè feia coses rares i que tot això havia fet molt de mal a mamà i a la família. Convèncer-la del contrari era una mica absurd. «Com de dolent?», li vaig preguntar de forma automàtica, sense reflexió. «Molt dolent», respongué…. Llavors es va aturar en sec, féu una pausa i, en uns segons va canviar radicalment de tema. La teua filla em va dir que em trobava molt guapo i que li agradava per a la seua mamà. «La llàstima —afegí—, és que eres un negre.»
Me’n vaig anar de ta casa com si em perseguira una colla de mercenaris kosovars. Abans de gitar-me necessitava alguna droga dura i una sessió de sexe bèstia. Vaig cercar el número de telèfon de Fernanda i li vaig demanar que m’enviara a casa les dues bagasses més ferotges, salvatges i impúdiques del Lucifer, una parelleta capaç de trempar la polla del cadàver de Franco; ja veus que a mi també m’agrada la memòria històrica. La coca la posava jo. Mai no havia anat de putes, però les piles no em donaven per buscar-me la vida. En realitat, si venien a casa era com no haver anat. I el servei, com sospitava, em va eixir debades. Em vaig estalviar així la part més incòmoda de la transacció…. Sí, ja ho sé: m’estic justificant. I ens estem desviant.
XVII
Et pots imaginar que l’ambient era tòxic. I no tan sols en la meua decadent i complexa existència. La gresca, el soroll i la fúria, entre el teu partit i la direcció a Madrid era terrorífica. Mantenint les formes, de portes cap enfora, però amb la baioneta calada en el subsòl, a sang i foc. Ni tan sols mantenien ja la vella tesi de la persecució policial i governamental als càrrecs del teu partit a València. S’esperava algun moviment abans de les eleccions per no sacrificar en la pira una victòria que, temps enrere, amb una crisi econòmica d’elefant, es donava com a segura. Alguna cosa s’havia de moure seriosament. Però allò va ser de traca.
Pedro Albors, quaranta-cinc anys, divorciat, sense fills. Propietari d’una pròspera empresa d’assessoria econòmica, una consultora amb oficines a València, Madrid i Barcelona. Un desconegut en l’esfera política. Afiliat al partit des dels anys noranta, sense càrrec orgànic ni institucional, i amb un passat aparentment impecable, un bon dia, per sorpresa, convocà els mitjans, rodejat d’uns altres afiliats de segona o tercera filera, un parell d’alcaldes i alguns regidors. En la compareixença demanava la dimissió del president de la Generalitat, de tots els consellers tacats per casos de corrupció, de la direcció regional del partit i del bidell de la seu. Una neteja a fons. I la convocatòria d’un congrés extraordinari i, fins i tot, d’unes eleccions avançades, fent-les coincidir amb les generals, amb les llistes del partit netes de sospitosos i imputats. Lògicament, amb un nou candidat a la presidència de la Generalitat. De primeres, allò tenia tota l’aparença d’un intent de colp d’estat d’una banda de pigmeus armats amb pistoles d’aigua contra quatre divisions Panzer de la Wehrmacht. Els pigmeus li havien posat de nom, al seu moviment, «Plataforma por la honestidad».
Bonic, veritat? Els analistes polítics s’avançaren a anunciar que el nou moviment estava condemnat al fracàs, sense l’estructura i els ressorts de poder de la direcció. Sorprenentment, però, un portaveu del teu partit a Madrid anuncià que s’havien d’escoltar i estudiar les peticions d’Albors i els seus. Costa molt de creure que fóra un recolzament improvisat: al president de la Generalitat li havien fet la pinça. El trencament definitiu entre les direccions de Madrid i València. Via lliure perquè se sumara molta més gent a la insurrecció. Una setmana després, els rebels tenien milers de signatures d’afiliats exigint la celebració d’un congrés extraordinari. El vostre president començava a quedar-se sol amb els seus greus i importants problemes. El procés cap a l’entronització del fotogènic, intel·ligent, carismàtic, suposadament honest i ben plantat Pedro Albors, havia començat. Això semblava.
(Continuarà)
Els comentaris estan tancats.