En l’adéu de les persones que ens deixen per sempre, tenim a embellir el record, a submergir-nos en un exercici de correcció per bandejar les parts inhòspites de l’existència i enaltir el millor del llegat de cadascú. És normal, és el que es fa per reconfortar els éssers estimats de la persona traspassada. Amb Toni García Cucarella, que ens va deixar un nefast 12 d’agost, això no era necessari: si havia tingut alguna zona de foscor en la vida -tots en tenim- era tan xicoteta i insignificant que es tornava invisible davant la potència enlluernadora de les moltes llums que havia projectat.

Seguir llegint