Toni era un dels molts xiquets de la post-guerra que, al llarg de la seua vida, havia tingut diversos oficis, normalment relacionats amb el comerç. I que, una vegada jubilat, havia trobat el temps per a les passejades per la natura i els àpats amb els amics que tant li agradaven. Era comboiant, tenia cura de les amistats i era molt estimat. Molt. Ho sé perquè era un dels millors amics del meu pare, quasi un germà.
Però era també una persona amb inquietuds intel·lectuals, amb una dèria per la poesia i l’escriptura, compartida amb el seu cosí escriptor, Toni Cucarella. I la practicava volenterosament, en grups que conreaven la poesia, amb versos sorgits de la seua pròpia mà. Tot i que dels seus llibres m’estime especialment un volum de memòries d’infantesa, titulat humilment Records d’un xativí, en el qual recorria amb bona ploma i un interessant material gràfic dècades en la història Xàtiva, la seua ciutat. Un socarrat de cap a peus que, amb l’ajuda a l’hora de fer memòria de les persones del seu entorn, ens endinsava en anècdotes i passatges -alguns, com els dels anys de la repressió franquista, gens amables-, en costums i oficis, en la Fira d’Agost d’aquells anys.
Part del llegat que ens deixa Toni. I està molt bé perquè la memòria col·lectiva es construeix a través de les memòries individuals que queden fixades, material de suport per als historiadors i per a les generacions que no vam viure aquells anys. La seua herència principal, tanmateix, és haver existit, haver fet la vida de la gent del seu entorn -cregueu-me: no parle per parlar-, molt més habitable, més plena i més rica. Un ésser de llum. Un home bo i inoblidable.
Publicat al diari Levante-EMV, 11-09-2021)
Els comentaris estan tancats.