El Dia del Llibre Valencià commemora que, tal dia com avui, un 20 de novembre de 1490, es va publicar la primera edició del Tirant lo blanc, l’obra de Joanot Martorell. La celebració va ser instituïda fa ja 18 anys per la Generalitat Valenciana i nosaltres, avui, estem ací per donar-li continuïtat.
Anem per feina. Se m’ocorre que, per presentar Xavier Aliaga, potser siga millor recórrer a un fragment del llibre -ja veurem o no si es tracta d’una novel·la- que presentem avui: Les quatre vides de l’oncle Antoine. Anem fins la pàgina 113, l’inici d’un capítol que s’anomena «Madrid» i llegim:
«Madrid és la teua ciutat natal (diu el text, en referència al mateix autor), un accident vital enregistrat en el teu document nacional d’identitat i que dona molt de joc en les presentacions i actes públics: «Escriptor i periodista nascut a Madrid, però arrelat a Xàtiva des de la infantesa», acota de seguida el presentador o la presentadora. Remors entre el públic. Mitjos somriures. Llavors, l’escriptor (és a dir, el mateix Xavier) intervé: «Eh, però ho puc explicar». Riures».
En efecte, Xavier té 48 anys, segueix arrelat a Xàtiva i fa de periodista a la revista El Temps, on és responsable de Cultura; ha col·laborat i col·labora en diferents mitjans fent de redactor, de columnista o de tertulià, ha fet guions per a televisió i fins i tot ha estat responsable de comunicació de grups musicals o de partits polítics. Com a escriptor, que és el que avui més ens interessa, ha publicat mitja dotzena de novel·les i ha guanyat premis com l’Andròmina dels Octubre, el Joanot Martorell de Gandia o, amb l’obra que presentem, el Pin i Soler de Tarragona. A més, vull destacar la novel·la juvenil El meu nom no és Irina, il·lustrada per la vila-realenca Paula Bonet, i que ha assolit un èxit indiscutible que l’ha dut a reeditar-se en diverses ocasions.
He dit abans, en esmentar l’obra que presentem avui, que ja veuríem si es tractava o no d’una novel·la. Intentaré explicar per què.
Tot comença quan Xavier es planteja recrear en paraules la biografia d’un oncle seu, Antonio Aliaga, que, segons les referències familiars, en plena postguerra, ja casat i amb dues xiquetes, va fugir a França, va allistar-se en la Legió Estrangera, va fer una estada a Indoxina, on el van ferir, i, de retorn a França, va fundar una segona família amb una vídua francesa amb qui va tenir quatre fills. És bo d’entendre que la figura d’aquest oncle tan esmunyedís, sovint retratat com un dandi, i les seues circumstàncies (la fugida, la doble família, les guerres llunyanes, la mort prematura, etc.) foren motiu de conversa en l’entorn familiar. I també que el regust d’aventura que desprenen aquestes poques dades biogràfiques envoltaren la figura de l’oncle d’un aire d’aventurer que, sense dubtes, devia resultar seductor per a un jove acostumat a la lectura dels tebeos d’aventures, com confessa haver estat Xavier. I més encara: no és en absolut d’estranyar que un nebot que reuneix alhora dues vessants professionals com ara el periodisme i la literatura de ficció -és a dir, la curiositat per saber i l’habilitat per explicar- se sentira atret per la possibilitat de gratar la superfície d’aquella història esbossada amb major o menor amplitud en els dinars de família i provar de fer llum en els perfils més boirosos d’aquella biografia.
Ho explica en la pàgina 15:«Podia haver estat una persona corrent, amb les seues singularitats de paio trempat, fogós, aventurer i una mica xarrador. Un ferroviari amb aspiracions de desempallegar-se de la grisa resignació, perquè era llegit i ambiciós. Podia haver tingut una existència relativament plàcida al costat de les filles. Podia haver conegut els nets i netes. Podia haver envellit en una alqueria de l’horta de València, fent balanç amb orgull o recança de l’existència mentre contemplava la penúltima horabaixa. L’oncle Antonio, és clar, no seria aquella ombra mítica que planava en les converses familiars alimentant la imaginació d’un jove nebot que, amb el temps, esdevindria escriptor i experimentaria la coïssor de les llegendes domèstiques, les grans històries familiars que són nostres i de ningú més».
Vet ací, doncs, a Xavier Aliaga reunint papers, entaulant converses, analitzant minuciosament fotografies, i anotant dades sobre l’oncle Antonio. I supose, també, esbossant un esquema, no sé si molt prim o molt complet, de per on podrien anar les coses, un esbòs on fer constar quines dades havia pogut confirmar, quines quedaven pendents d’investigacions futures i quins buits li tocaria omplir amb la imaginació o la lògica. La recerca s’allargarà molt de temps i es veurà interferida per distints avatars personals: els vaivens del treball com a periodista, l’escriptura i publicació d’una novel·la juvenil que no havia previst, el naixement de la seua filla o la malaltia i la mort de la seua mare, entre altres. I també, de tant en tant, per la recança que li suposa pensar que potser no hi ha dedicat tantes energies com mereix la qüestió.
No sé en quin moment d’aquest llarg procés, Xavier Aliaga s’adona que no escriurà mai una novel·la sobre l’oncle Antonio: «La novel·la de ficció que mai no escriuràs contenia aquell inici dramàtic en un camp de presoners de la Indoxina, a manera d’escena retrospectiva. I potser continuaria en el segon capítol en una població al nord de l’Ebre, Tudela, en territori navarrès, però molt enganxada a Aragó»
escriu en la pàgina 37. I no ho farà, no escriurà aquesta biografia novel·lada, no perquè la informació que va reunint no siga suficient (en una ficció aquest no és en cap cas un entrebanc important), sinó perquè, en algun moment que potser ens podrà precisar ara després, s’adona que, malgrat l’interès de l’objectiu que pretén assolir, el viatge ha cobrat tanta importància que ha esdevingut el centre neuràlgic de la història. I ací hi ha el fonament de la pregunta sobre la naturalesa del text que tenim entre mans i que formulàvem abans: és o no és una novel·la?
En efecte, Les quatre vides de l’oncle Antoine no és la biografia novel·lada i més o menys ficcionada d’Antonio Aliaga, el ferroviari i pare de família que va esdevenir agent comunista, exiliat, soldat de la Legió Estrangera, ferit i pare de quatre fills amb una segona família. L’obra que presentem avui és la narració de les peripècies del seu nebot escriptor per reconstruir aquesta biografia, de les diverses etapes de la recerca, de les dificultats que sorgeixen pel camí, de les descobertes que va fent sobre aspectes que es donaven per certs i no ho eren o sobre d’altres que romanien il·luminats de manera insuficient. És també la constatació que tota recerca comporta riscos i que furgar en els records sempre fa saltar més d’una sorpresa i remou fantasmes i reobre ferides, perquè sempre posa veu a determinats silencis, interessats o no. I crec que, en la decisió de deixar de banda el què i centrar-se en el com, rau l’interès major d’aquesta obra que, ja us ho he dit, podria ser o no una novel·la.
Podria ser una novel·la perquè el material informatiu està organitzat, com diria Jaume Cabré, estèticament. És a dir, perquè Xavier Aliaga no s’ha limitat a enumerar les diverses etapes de la recerca, sinó que les ha treballades a consciència i les ha organitzades per tal que la narració genere l’interès del lector, una premissa sense la qual qualsevol text escrit es revela inútil. En efecte, a poc a poc, el lector va entrant en el mon de la família Aliaga, en coneix els actors principals, les circumstàncies decisives per a la història, i se sent atrapat per la incertesa de la investigació. Per la curiositat per descobrir com acabarà tot plegat, sí, però també per l’interès que desprenen uns personatges que comença a sentir que li importen. I en aquest sentit em ve al cap un comentari que va sorgir mentre, fa uns pocs dies, miràvem a casa una pel·lícula per televisió. Es tractava d’una història sobre algú a qui han acusat d’assassinat i de les peripècies d’uns amics per descobrir una veritat que, intueixen, demostrarà la seua innocència. Com en tantes altres pel·lícules, o novel·les, sobre històries similars, ens trobarem que l’acusat no explica mai totes els detalls de la seua versió d’una vegada, sinó que es reserva informacions de certa rellevància que va deixant anar a mesura que avança la trama. Una actitud que li recriminaran amb raó aquells que s’han entestat a demostra que és innocent. Amb raó perquè els fa més difícil la feina, però amb tot el trellat del mon des del punt de vista del guionista o de l’escriptor que, cas que l’acusat ho abocara tot d’un colp, es veuria privat d’un material preciosíssim per donar tants girs convincents com calga al relat i fer créixer així l’interès de l’espectador o del lector per la història. Us explique aquesta anècdota perquè no sé fins a quin punt Xavier ha mogut les fitxes de la seua història i ha organitzat el material, no en un sentit estrictament cronològic, sinó adaptat a les necessitats de la trama. Potser li vindrà de gust explicar-nos-ho més tard.
I també podria ser una novel·la perquè hi ha una voluntat d’estil, i això significa que l’autor ha reflexionat sobre quina era la millor manera de transmetre els continguts al lector. I val a dir que ha pres una decisió valenta: fer servir la segona persona. Una segona persona que pot resultar incòmoda per al lector perquè, de manera inconscient, el situa en el punt de mira del narrador: tant se val si el «tu» que fa servir va adreçat a un altre personatge perquè el lector sempre es considerarà interpel·lat. No és fàcil gestionar la segona persona en una narració i Xavier Aliaga ho fa de manera impecable; el converteix en pal de paller del relat i deixa que hi pengen, de tant en tant, fragments sencers en tercera persona que espongen el discurs i deixen respirar el lector i fan més àgil la lectura.
He dit que el narrador fa servir la segona persona, però no l’he identificat. Ni tampoc al destinatari. Podríem dir que tots dos són el mateix escriptor, però, filant una mica més prim, podríem precisar que el narrador vindria a ser una mena de veu de la consciència que no sols ens reporta els fets sinó que, de tant en tant, li passa comptes a l’autor. Ho ve a dir ell mateix, en la pàgina 133, a propòsit de les dificultats que va trobant en el procès d’escriptura:
«Ara, a més, tornen a envair-te els dubtes. Hi ha lectures que t’engresquen, que et recorden per què volies escriure. Alguns dies, aquelles mateixes lectures –Cabré, Chirbes, Franzen, Claudel, Bernhard…- et desencoratgen, t’enfronten a les teues mancances, al teu talent d’anar per casa. Però ara no llançaràs la tovallola. (…) Algú que, de vegades, et sembla que observes des de fora, com si habitares un altre cos, ofegat entre deures, obligacions i compromisos. Superat pels esdeveniments. Amb la sensació de no estar a l’altura de totes i cadascuna de les circumstàncies que els dies i les nits et llancen tossudament a la cara».
L’escriptor com algú que és observat des de fora pel narrador, un jo desdoblat en subjecte i en objecte, una autointerpel·lació que, podríem dir, té la virtut de la singularitat, però també de l’eficàcia, perquè, gestionada amb tacte, situa el lector en una posició que l’implica, que li aproxima els neguits de l’escriptor i l’invita a compartir-los, a fer-los seus, a sentir-se, en definitiva, part de la narració, que és l’objectiu fonamental de tota ficció literària.
No patiu, que no he fet servir aquesta digressió sobre la segona persona per defugir la resposta que fa minuts que us escamotege. Deia que Les quatre vides de l’oncle Antoine podria ser una novel·la per les dues raons que he exposat (l’organització estètica dels fets i la voluntat d’estil) i, també, perquè, si fem abstracció que coneixem l’autor, la podem llegir perfectament com una novel·la. I, si voleu, també perquè la novel·la actual ha esdevingut una mena de calaix de sastre on caben propostes molt diferents.
L’única raó per negar-li la condició de novel·la seria el caràcter de no-ficció dels fets. Pobra raó, si em permeteu, que negaria obres com les Memòries d’Adrià , de Marguerite Yourcenar, o el Viatge al final de la nit, de Louis Ferdinand Céline, entre tantes altres. Per a mi, doncs, -i supose que per al jurat del premi Pin i Soler de novel·la- Les quatre vides de l’oncle Antoine és clarament i oberta una novel·la. De no-ficció, probablement. Però una novel·la. Escrita amb pols ferm i amb la maduresa i l’ambició d’un escriptor que coneix l’ofici, que es llegeix amb interès i amb gust i que, per tant, no us hauríeu de perdre.
Una novel·la, a més, que tracta sobre la impossibilitat d’escriure una novel·la. Que ja és curiós.
Els comentaris estan tancats.