D’entrada ja us dic que Les quatre vides de l’oncle Antoine és una novel·la que se n’ix dels paràmetres habituals de la narrativa. Una novel·la que és diferent per molt motius. Aliaga sempre és valent i original en la concepció de les seues obres. Us confesse que hi ha una dificultat meravellosa a l’hora de provar de definir aquesta obra. Ja sabeu que les etiquetes, encara que injustes, ens ajuden a situar-nos al davant d’un llibre, però en aquest cas m’he trobat amb el fet que em costa molt assignar-li cap etiqueta realment vàlida o definitiva.
Li diem exclusivament novel·la a Les quatre vides l’oncle Antoine? Però també és una obra que juga amb la voluntat d’assaig, però atresora alguns esquemes del reportatge o de la novel·la periodística, però hi ha també traces d’un documental vivencial. Hi ha molts motius pels quals m’admire de l’originalitat d’aquesta l’obra. Potser per deformació professional, però els autors sabem com és de difícil escollir la manera d’explicar als lectors el nostre argument. La literatura t’ofereix moltes possibilitats i és indubtable que de l’habilitat de la tria depén en bona part l’èxit de la novel·la. En aquesta novel·la, des del punt de vista tècnic, l’autor opta per usar com a narrador principal la segona persona, un fet poc habitual en la narrativa moderna. Trobem l’aparició d’un tu, imatge en el mirall, amb el qual l’autor es dirigeix a ell mateix mentre explica el procés de decisió i d’escriptura. Així, l’obra trenca amb l’esquema de narrador tradicional i inclou els lectors en el camí de revelació del personatge que travessa la novel·la. Fantàstic.
Les quatre vides de l’oncle Antoine és un viatge que s’emprén amb l’autor pels viaranys del descobriment d’un personatge. I Aliaga ho fa amb tanta habilitat que semble que el lector l’acompanye. Pas a pas seguim el camí amb ell. I aquest tu que us deia, imatge en el mirall esdevé a poc a poc un tu adreçat al lector perquè ets tu mateix, mentre lliges, qui et sents protagonista de la descoberta
Quant a l’argument, Les quatre vides de l’oncle Antoine és una novel·la d’herois quotidians, d’aquells dels que no solen parlar els llibres, dels que tan sols configuren la petita història i la memòria personal de les famílies. Herois en minúscula, persones que jugaren fort en la vida i s’arriscaren i patiren les conseqüències de defensar allò en què cregueren en una època sense llibertat.
Aliaga juga la carta de mostrar-nos un personatge que en principi és individual però que de la mà de l’autor el seu cas es converteix en molt més que això. Des d’una anècdota entre els milers de vides malaguanyades de la guerra i els anys posteriors arribem a la reflexió dels anys foscos de la postguerra, plens de por i amenaça, d’uns temps obscurs que encara ara es pretenen falsificar o reescriure, una vergonya que molts volen encara, avui en dia, mantenir amagada a les cunetes.
Un dels mèrits d’Aliaga és aconseguir fer-ho convertint la novel·la en una narració plena de delicadesa amb un llenguatge acurat i precís, una prosa elegant que sublima l’argument de la narració i ofereix l’estructura d’una novel·la biogràfica. Un llenguatge que en ocasions és capaç de vorejar els recursos de la poesia. Com la que ens aporta com a justificació de la novel·la i que crec que cal llegir. Però en aquest sentit, aporta un element més a la llarga llista de possible definicions de l’obra. El llibre, en el fons, és una novel·la d’aventures perquè explica les peripècies d’un personatge que és capaç de sobreviure a moltes dificultats, d’actuar al límit dut per les circumstàncies i que, com tot heroi, sembla véncer els perills i les adversitats, menys les indeturables del temps.
Sovint Aliaga basteix el llibre amb sensacions. L’autor se serveix de diferents elements per fer-nos arribar els sentiments. Així, per exemple, amb les emocions que desperta una foto es capaç de reconstruir un aspecte de la vida. Hi ha una literaturització de la quotidianitat construïda amb una feina d’observador atent, cada detall permet configurar la silueta en principi borrosa d’un personatge que sembla voler escapar-se i romandre ocult. Fins i tot, s’aprofita l’experiència personal en visitar els espais antics des del present per recuperar olors, sabors, l’essència vital que emmarca el locus del personatge o en ocasions, l’autor es recolza en lectures per mostrar-nos el fil comparatiu de les percepcions.
Però sempre hi sura el misteri, la impossibilitat de rescatar de l’oblit part de les vivències perquè el temps, com un corcó, rosega els espais de la memòria i tan sols ens deixa recuperar petites porcions de l’enorme trencaclosques. Tanmateix, el dibuix amb els fragments coneguts ens aporta el disseny preciós d’una vida construïda des de les mans d’orfebre i restaurador de l’autor. I aquesta foscor ens demostra la futilitat dels nostres dies i ens obre l’enigma de l’inconegut, dels paisatges i les persones que queden fora del focus de la càmera, aquells dels qual mai no sabem el nom ni les paraules.
D’aquesta manera se’ns ofereix el reflex d’un món que ja s’esborra, una mostra dels conflictes d’una generació que comença a desaparéixer. Petites anècdotes que ens recorden les escoltades per tots en vells sopars familiars. Estic segur que tots hem pensat alguna vegada que les nostres famílies donarien per a fer una novel·la (la meua família també, ara que no em senten us confesse que segurament alguna novel·la negra) però que en aquest cas, les circumstàncies personals proveeixen de consistència a un relat ben elaborat.
Atents! La trama de la novel·la no és única, al llarg del text es duplica i es triplica. De sobte, gairebé sense adonar-nos-en, ja no tan sols seguim el personatge que dóna nom a la novel·la en la seua ruta atzarosa per la vida. De seguida tenim també un altra trama que ens acull: el procés de descoberta que duem a terme agafats de les mans de l’autor. I amb ell, i com ell, volem saber més del personatge i ens deixem atrapar per la intriga de la investigació. I, en aquest punt, el llibre guanya una nova perspectiva. Hi ha un tercer llaç per formar la trena perfecta que emmarca la narració.
Descobrint el personatge de l’oncle Antoine, descobrim també l’autor. Hi ha retalls de vivències personals que ens permeten travessar el periple vital de l’oncle Antoine juntament amb el de Xavier Aliaga que esdevé ell també un personatge en primera persona. Potser no ho sabíeu però avui, d’ací un moment, us parlarà un personatge de novel·la, cosa poc habitual. I així, com us deia, recorrem aspectes de la seua infantesa, coneixem l’atracció eterna pels llibres, assistim al descobriment de la vocació literària, patim per les circumstàncies personals més adverses… . I ja no sé si a l’enorme llista de possibilitats de qualificació d’aquesta novel·la inqualificable també s’hauria d’afegir l’epígraf de “biogràfica” perquè mentre l’autor fa passar l’espill de la literatura per camí de l’oncle Antoine (seguint la idea de Stendal) permet també mostrar el reflex de la vida de Xavier Aliaga.
I al capdavall no saps si l’objectiu que buscava Aliaga era construir el viatge novel·lístic que porta a conéixer el personatge protagonista o la veritable funció de la novel·la era recórrer un camí personalíssim per trobar-se amb un mateix, amb l’origen, amb les febleses, amb els sentiments, amb aquelles coses que estan gravades a foc en l’adn, tot allò que ens configura a nivell personal amb el nostre entorn, amb el que som respecte als altres, amb la manera d’entendre la vida.
La multiplicitat de codis, la riquesa de perspectives i de focus d’interés et fan assistir des d’una llotja situada dalt de tot al moviment ondulatori de molts personatges, amb salts en el temps i, sempre, enllaçats o lligats pels fils invisible de l’univers de la família Aliga i també de la literatura. I construeix la novel·la amb petites històries incloses les unes dins de les altres com en una nina russa, petites anècdotes que enriqueixen, endolceixen o omplin de melangia els capítols segons els interessos de l’autor.
Les referències intertextuals sobre literatura són constants. Els llibres llegits per Aliaga ajuden a explicar les sensacions que li provoquen els esdeveniments de la vida del personatge i de la vida pròpia. Els que estimeu la lectura sabeu que la literatura serveix també per explicar-nos el món i per travessar per paisatges interior que d’un altra manera serien impossibles de comprendre. És per això que hi ha cites constants directes o indirectes del món dels llibres que Aliaga tan estima: Goytisolo, Camus, Cervera, Martín Santos i desenes i desenes d’autors acaronen breument les pàgines del llibre i ens ofereix una mostra de l’enorme cultura literària de l’autor.
I acabe. Pensant en el llibre, en aquest llibre impossible de definir, m’han vingut dues idees provinents del món del cinema, dos punts de referència que vull compartir amb vosaltres, i que potser l’autor voldrà comentar, segurament per dissentir. La primera és que una vegada païda la lectura t’acabes adonant que el fil conductor potser no és l’oncle, sinó que és el mateix escriptor. En el fons la recerca del personatge és una excusa, allò que en el cinema s’anomena un Mac Guffin. Segons la definició i l’ús que Alfred Hitchkock en feia: una excusa argumental que motiva els personatges i el flux d’una història, tot i que en realitat no té rellevància.
I després, m’ha vingut al cap una pel·lícula, de François Truffaut, La nuit americaine, un film que recrea el procés col·lectiu d’elaboració d’una pel·lícula: les situacions reals de la vida dels actors i de l’equip tècnic, la relació entre el director i el seu equip, els seus conflictes personals, situacions d’estrès i enveja, etc al mateix temps que veiem la pel·lícula assistim al procés creatiu i a les motivacions personals dels protagonistes.
A tall de petita conclusió us diré que l’obra que presentem avui com ja imagineu acaba sent una història coral, perquè el personatge no és l’oncle Antoine únicament sinó tota la seua família, que travessa les pàgines del llibre mostrant el seu paper en aquesta epopeia de personatges. No val a dir que les gran històries només són les dutes a terme pels gran homes, sinó que en cadascú de nosaltres, presumptament anònims, hi ha la llavor d’una història meravellosa, encara que no sempre una història positiva o heroica. Al cap i a la fi, som éssers humans i això vol dir bàsicament, ésser plens de debilitats i de grandeses, simples criatures que vivim una sola vida, encara que alguns, com l’oncle Antoine, són tan extraordinaris que són capaços de viure’n quatre.
I una última cosa més. Com veieu, al final realment no us he contat res de la història. Encara no sabeu qui és l’oncle Antoine ni què li passa. Encara no sabeu quin paper juga l’autor en el procés de descobriment. Encara no sabeu quines meravelles amaga el text. Però si voleu saber-ho, és ben senzill: acosteu-vos a aquesta història, assaboriu-la. Deixeu-vos dur pel procés d’investigació, per la descoberta del personatge, pels petits detalls que fan gran aquesta lectura.
Compartiu els esdeveniments d’una vida real que no va ser senzilla i, sobretot, gaudiu del joc amb l’obra, de la proposta calidoscòpica, magnífica i tan rica en matisos que us proposa Aliaga. De ben segur que no us en penedireu. La investigació sobre l’oncle Antoine, les seues aventures i la seua família us esperen per fascinar-vos.
Text escrit per Silvestre Vilaplana per a la presentació a Alcoi de la novel·la
Els comentaris estan tancats.