“Però la guerra no arribarà ací, veritat?”, pregunta la menuda. I suplica que apaguem la ràdio, les notícies de morts i destrucció. “No, no arribarà ací, no t’has de preocupar”, conteste. És el primer conflicte a gran escala que viuen els meus fills. Però aquesta vegada no resulta fàcil despatxar la qüestió amb pancartes de “No a la guerra” o amb equidistàncies de pa sucat.
Estàvem tan entretinguts amb Donald Trump que no vam caure en què als comandaments hi havia més psicòpates. Vladímir Putin, com a mínim, és un sociòpata de manual amb deliris imperials. A la meua filla, per descomptat, no li he contat la història del botó nuclear. Es disfressa de Scherezade. Fem fotos per a la família i se’n va ben contenta a gaudir d’un carnestoltes plujós. Està preciosa i crescuda. Els fills fan prendre consciència del nostre marcador enrere. Fa goig. I fa pena, perquè el món que els estan deixant (deixem-nos de punyetes i de bolcar la responsabilitat en la ciutadania de tropa: nosaltres no “els estem” deixant aquest merder) és un lloc tan fastigós, miserable i perillós com era. O més.
Uns dies abans de la putinada, m’envien un missatge de la televisió dient-me que el mes de març tindré festa com a tertulià, que dedicaran tota la franja del Bona Vesprada a les Falles i la Magdalena. Carpe diem. Esborrem la tertúlia política de la graella. El món és un polvorí, però tampoc no és qüestió de barrejar pomes i peres. Festa i patiments. “Arriben festes de nou, i allò que cou ja no cura”, cantaven Zoo. Cauen les restriccions i els ajuntaments anuncien el calendari de mascletades. La metàfora és poderosíssima: ací gaudirem d’un mes d’explosions innòcues mentre, a uns milers de quilòmetres, les bombes aniran deixant el seu paisatge sinistre. I jo que volia parlar de teatre.
(Publicat al diari Levante-EMV, 26-02-2022)
Els comentaris estan tancats.