Esclata la guerra i jo escric sobre Pep Gimeno Botifarra. Un tema ben bonic, una actuació important a Barcelona en format simfònic, amb la Banda Municipal de la capital catalana. Esclata la guerra i jo tinc una presentació de la novel·la a Carcaixent, a una nova i estupenda llibreria. La Llibreria de Carcaixent, li han posat. Faig el que haig de fer, però tinc el cap en un altre lloc, en les notícies que arriben de l’est, de la “terra de sang”. Un dels indrets amb un historial més violent del planeta.

“Però la guerra no arribarà ací, veritat?”, pregunta la menuda. I suplica que apaguem la ràdio, les notícies de morts i destrucció. “No, no arribarà ací, no t’has de preocupar”, conteste. És el primer conflicte a gran escala que viuen els meus fills. Però aquesta vegada no resulta fàcil despatxar la qüestió amb pancartes de “No a la guerra” o amb equidistàncies de pa sucat.

Estàvem tan entretinguts amb Donald Trump que no vam caure en què als comandaments hi havia més psicòpates. Vladímir Putin, com a mínim, és un sociòpata de manual amb deliris imperials. A la meua filla, per descomptat, no li he contat la història del botó nuclear. Es disfressa de Scherezade. Fem fotos per a la família i se’n va ben contenta a gaudir d’un carnestoltes plujós. Està preciosa i crescuda. Els fills fan prendre consciència del nostre marcador enrere. Fa goig. I fa pena, perquè el món que els estan deixant (deixem-nos de punyetes i de bolcar la responsabilitat en la ciutadania de tropa: nosaltres no “els estem” deixant aquest merder) és un lloc tan fastigós, miserable i perillós com era. O més.

Uns dies abans de la putinada, m’envien un missatge de la televisió dient-me que el mes de març tindré festa com a tertulià, que dedicaran tota la franja del Bona Vesprada a les Falles i la Magdalena. Carpe diem. Esborrem la tertúlia política de la graella. El món és un polvorí, però tampoc no és qüestió de barrejar pomes i peres. Festa i patiments. “Arriben festes de nou, i allò que cou ja no cura”, cantaven Zoo. Cauen les restriccions i els ajuntaments anuncien el calendari de mascletades. La metàfora és poderosíssima: ací gaudirem d’un mes d’explosions innòcues mentre, a uns milers de quilòmetres, les bombes aniran deixant el seu paisatge sinistre. I jo que volia parlar de teatre.

 

(Publicat al diari Levante-EMV, 26-02-2022)

Els comentaris estan tancats.