Anna Moner (Vila-real, 1967) escriptora i artista plàstica (o a l’inrevés, tant se val), va guanyar el Ciutat d’Alzira amb la seua tercera novel·la, La mirada de vidre (Bromera, 2019) la culminació d’una recerca narrativa singular, una nova operació de víscera oberta que arrodoneix un univers literari sense correlat aparent en la nostra literatura. I la podríem tirar més llarga.
La carta de presentació literària d’Anna Moner, aleshores una artista plàstica de llarga trajectòria en companyia de Sebastià Carratalà, va ser Les mans de la deixebla (2010), una sort de novel·la gòtica fundacional de la literatura en català, una etiqueta que segurament a ella no li farà el pes però que resulta útil per situar d’alguna manera una obra estranya en el nostre context, molt pertorbadora. Sobre aquesta base, Moner basteix El retorn de l’hongarès (2015), un progrés literari inqüestionable que conservava l’essència atmosfèrica i de pertorbació de l’obra de debut però amb una estructura narrativa més complexa, un relat sostingut de nou per un personatge protagonista memorable.
Traçat aquell itinerari, l’autora podia haver saltat sobre la jugular de públics més extensos rebaixant la càrrega morbosa, el grau d’incomoditat. Lluny d’això, amb La mirada de vidre refina el seu món narratiu, modula el seu gust pel detall, depura una prosa ja molt sòlida i torna a bufetejar els lectors amb una novel·la densa, intensa i incòmoda. Tal vegada, la seua obra més redona i aconseguida.
Amb la Barcelona entre les centúries XIX i XX com a suggeridora localització, Moner ubica un personatge suggestiu, Queralt, un fotògraf addicte a la morfina, entre els mons de la pseudociència del doctor Robert Isaac i l’esoterisme de Madame Babinski. Intersecció que li permet a l’autora pouar en el gust per la raresa, per les profunditats més obscures de l’ànima humana, per les perversions i els enganys. Per la crueltat personificada en un sanatori de Sant Gervasi per estudiar les malalties nervioses que li serveix a Isaac per articular una malaltissa ambició artística difícil d’explicar en unes ratlles: una mena de jugar a ser Déu que té conseqüències terribles per als interns, com ara sobre el personatge de Caterina, la Valquíria. Una “mirada de vidre” sobre les dones que ha perviscut paorosament al llarg del temps.
Moner crea una ficció subjugant, dura, construïda sobre una copiosa base documental que li permet expandir detalls i notes de color (heus ací un influx declarat de la pintura) amb precisió i exuberància, un desplegament aclaparador però quasi sempre embridat, sense caure en l’excés. D’una força sinestèsica rotunda que fa que olorem, veiem, toquem i notem les escenes, les més líriques però també les més desagradoses, el tipus de fragments que reclamen fer una pausa, alenar i tornar a un text que ens reclama.
L’autora no agafa presoners, mai no ho ha fet, però en aquesta ocasió fa submergir-se el lector en un univers encara més estrany, més opressiu i ofegós. O si voleu, amb una càrrega de morbositat més elaborada. Un viatge cosit de referències intel·lectuals, baixos fons, angoixa i un cert nihilisme. Excursió que acaba allà on els fragments de l’ànima malviuen en putrefacta descomposició.
Una Barcelona gairebé inèdita en un material literari (compte amb les descripcions), visitada a través d’uns personatges (principals i secundaris) sensacionals i d’una escriptura primmirada, esculpida, cisellada amb l’ajut de l’experiència prèvia a les novel·les i a les indefinibles i esplendoroses peces entre la literatura i la divulgació concebudes per als mitjans, agrupades en el volum Gabinet de curiositats (Pruna Llibres, 2016), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la categoria d’assaig.
Una escriptora en el moment provisionalment àlgid de la seua trajectòria que escriu, això es nota, per a ella, per gaudir i sentir-se identificada amb el text. El que no implica que molts lectors vagen rendint-se al seu univers peculiar, a un grau atípic d’autoexigència i refinament sobre el discurs propi.
Els comentaris estan tancats.