Per començar, es tracta d’un tema que es podia haver evitat des del minut zero. Vistos els precedents amb el PP de l’empresa pública Imelsa, la continuïtat com a Divalterra ha estat una errada majúscula. Calia començar de bell nou, cercar solucions per als treballadors i, amb això, evitar la temptació de convertir-la novament en una font de contractacions d’afins, adeptes o del que siga. La legalitat o no dels contractes la determinarà el jutge, però no eren pocs els mitjans que advertien que s’estava jugant amb foc. De manera absolutament innecessària, a més. Fer tants contractes d’alta direcció podia tenir un sentit de fer de contrapès als elements residuals de la Imelsa de Marcos Benavent, com s’ha dit, però també ha estat una font continuada de polèmiques i ha tingut una funció orgànica, la de reforçar el poder de Rodríguez. Per aquesta possible manca de justificació ha vingut l’acusació paral•lela de malversació de fons que també haurà de determinar el jutge.
El possible finançament irregular per aquest procediment, segons figurava en la denúncia, és impossible de valorar mentre hi haja secret del sumari, però tinc la convicció que no estem davant d’un cas de corrupció i saqueig de diners públics per alimentar butxaques privades com el que es va donar a Imelsa. Ni de bon tros. No hi ha comparació possible. Però aquesta manera d’emprar una institució, violentant la legalitat, contraposant informes positius a uns altres de negatius, ha estat una mica suïcida. I malbarata altres polítiques i gestions elogiables i amb sentit comú que s’han fet des de la Diputació.
El segon gran despropòsit té a veure amb la gestió policial i judicial del cas. El dispositiu era tan desproporcionat que semblava que el president de la diputació tenia repartits mil milions d’euros en paradisos fiscals. I aquest aparell desficaciat va fer més gran el judici mediàtic, va alimentar els excessos i va accelerar la presa de decisions polítiques. La posició d’alguns sectors del PSPV-PSOE i de Compromís demanant prudència tenia el seu sentit, però la societat està escaldada, fastiguejada i farta de casos de corrupció. Sostenir Rodríguez al front de les institucions que regenta situava Ximo Puig i la nova direcció de Pedro Sánchez en un forat negre immens i paralitzant. Als peus dels cavalls. I no es pot variar el discurs i els criteris a conveniència: al PP se li exigien responsabilitats polítiques abans que els tribunals substanciaren les causes. A Madrid, una presidenta de comunitat ha dimitit per falsejar un currículum. A la Diputació de València, haver donat peu a les denúncies ja comportava una responsabilitat política. Una llàstima, perquè molts votants socialistes confiaven en Rodríguez com el futur del partit. Ho tenia tot per a ser algun dia president de la Generalitat: joventut, carisma, experiència de gestió i valoració entre els votants que el coneixen més directament, els d’Ontinyent.
El despropòsit del tractament desmesurat, dels registres, les detencions i les nits en el calabós, totalment discutibles, conduí a un altre contrasentit, una sèrie de banys de masses que puc entendre, com a compensació moral al tràngol. El problema d’aquestes imatges és que no ajuden en res al conjunt de la societat, a la imatge valenciana. La proximitat a les persones afectades pot fer-nos comprensius, però el paradigma ha canviat radicalment: la tolerància social davant de determinats comportaments ha canviat. Les vares de mesurar són radicalment diferents. I no sempre seran justes. Aquesta és la conseqüència de dues dècades de saqueig continuat, d’extracció de recursos públics, una política de terra cremada. El PP, certament, ho havia posat francament difícil.
Tant que per demostrar que tots els polítics no són iguals els representants del canvi han de fer esforços sobrehumans i han d’estar més alerta que no mai. El gran actiu dels homes i dones del canvi era que es podien fer les coses de manera diferent. A tots els nivells. Per això, el gran despropòsit final haguera estat que de l’operació «Alqueria» es derivara una crisi que ho fera saltar tot pel aires. Per imprudència temerària. Per agafar dreceres de terra i fang a cent-cinquanta per hora.
Jorge Rodríguez / Fotografia de Raquel Abulaila
Publicat al diari Levante-EMV, 07-07-2018)
Els comentaris estan tancats.