Els darrers temps han estat d’una certa reivindicació estètica de l’anomenada Ruta del Bakalao (o Ruta Destroy), un moviment que començà sent un impuls de modernitat, el germen d’alguna cosa diferent al que passava a la resta de l’Estat, però que acabà degenerant en una molt mediterrània celebració de l’excés i la vulgaritat. A banda del diagnòstic de pinzell gros, aquells que visquérem els anys destroyer no podem deixar de pensar en els joves i no tan joves que es quedaren pel camí a causa de les drogues o la carretera. Ni més ni menys víctimes que en uns altres indrets o mogudes. Però els cadàvers i penjats de la Ruta eren els nostres.
Destroy (Llibres de la Drassana, 2015), la novel·la del periodista i escriptors Carlos Aimeur (València, 1972), subtitulada com “El corazón del hombre es un abismo”, no és una novel·la sobre la Ruta. Si de cas, sobre algunes de les ferides que va provocar, directament o indirecta. Sobre els seus cadàvers i els seus supervivents. Per sobre de tot, però, Destroy és una bona novel·la, molt afinada i documentada. Ben trenada. Amb moments esfereïdors, impactants. Un salt respecte de la seua primera obra, la valuosa però menys esfèrica Bonaventura (2011).
Explicava Aimeur en una entrevista que els seus lectors troben aspra la primera part de Destroy. Ho és. Però per a mi, aquest inici de la baixada als inferns dels personatges és la part més colpidora i expressiva, la més lliure. “Cuando la psicóloga de servicios sociales le preguntó qué recuerdos tenía de su niñez, Violeta le respondió que su infancia fue una mierda”. Així ens agafa Destroy de la mà i ja no ens solta. Un vol arrapats a les ales d’uns àngels caiguts que ens emprenyen i ens fan patir.
La segona part, amb la irrupció dels personatges de la jutgessa i dels policies que investiguen un crim que no desvelarem, és més convencional. En l’estil i en el material narratiu. Però és també quan Aimeur es posa la capa de periodista i aborda la narració amb un rigor i un coneixement impecables que suren per sobre d’unes trames secundàries de vegades no tan atractives però que ajuden a construir el sentit. No hi ha res sobrer. En tot cas, la relativa caiguda és solament el pòrtic d’un tram final portentós, en progressió, quan l’autor mostra l’ofici acumulat, un plus que tal vegada no tenien les peripècies històriques de Bonaventura. Potser ajuda en Destroyer la proximitat de la temàtica per sostenir o generar l’interès. En tot cas, la versió contemporània d’Aimeur ens agrada més.
Tot i obrir-nos les carns, en la part final, la novel·la es tanca equilibrant les forces, obrint escletxes a l’esperança allà on tenia sentit fer-ho. Una història trenada amb una prosa solvent i molt llegidora, amb diàlegs directes i molt versemblants. Una novel·la no exactament de gènere, més propera a les històries de Carlos Zanón que als escriptors canònics de la negror actual.
Foto: Nonada, Rafa Honrobia
Els comentaris estan tancats.