Arriba un moment en què els teus propis llibres es converteixen en material aliè, en una cosa que ja no és teua, de la que escoltes o llegeixes desenes d’interpretacions que et sonen bé o malament però que, en certa forma, són legítimes. És l’apropiació del lector. Amb El meu nom no és Irina (Andana, 2013) no anava a ser una excepció. Passa que, per circumstàncies, totes positives, la convivència amb Irina s’ha perllongat en el temps, s’ha fet duradora. Ha transcendit més enllà del que sol ser habitual en les meues novel·les.

Seguir llegint

Amics i amigues, tragueu les agendes, si és del vostre interés, perquè ja tenim calendari per a la presentació de les noves investigacions de l’inspector Feliu Oyono, protagonista de Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, Alrevés, 2014): a Xàtiva, dia 31 de maig, a València, 13 de juny i a Barcelona, 14 de juny.

Seguir llegint

Aquesta és la història d’un personatge curiós, l’inspector negre Feliu Oyono, que havia nascut per donar-li un toc torrentià a una gamberrada literària, Els neons de Sodoma (Edicions 3i4, 2009), una novel·la festiva i fallera, amb càrregues de profunditat contra algunes institucions poblatanes, que no fou molt ben acollida (interpretada?) en alguns cercles urbanites. O potser no tant, perquè un malalt de la novel·la negra (les escriu, les estudia, les recopila, les devora…), el mallorquí Sebastià Bennassar, la reivindicà com una manera de reinterpretar el gènere a través d’un personatge particular en relació a les convencions genèriques. Oyono havia trobat el seu advocat defensor.

Seguir llegint

Les bones obres artístiques són molt més que la suma d’experiència, ofici i talent de l’artista. Responen a un estat d’ànim, a la manera de respondre amb l’escriptura a un moment concret de l’existència, a unes necessitats artístiques i vitals. Una gran obra literària és, a banda d’un moment anímic, una esquerpa fórmula matemàtica amb molts factors. De primeres, has de tindre una bona història, o una suma d’històries, que valga la pena contar. O una no-història, tant se val, si és potent, si ens du a algun indret ignot. Allò que diríem la substància. També és important la manera de contar, la modalitat que s’hi adiu a la narració, allò que li atorga consistència, la materialització, el què, el com i el qui del relat que vagareja en el cap del creador o nia en unes notes disperses i expectants. Digueu-li to, punt de vista, ordenació de la història, definició i evolució dels personatges… Tot suma, tot resta, tot és important. Com la nota desafinada que malbarata una sublim interpretació pianística.

Seguir llegint